El tancament de la XIV legislatura i els seus magres resultats ens aboquen a preguntar-nos cap on s’encamina el país, i fer-ho mirant de destriar el gra de la palla, la remor de la política del dia a dia de les decisions i polítiques que vertaderament marquen el rumb de la nació. Aquest exercici és difícil de fer, especialment davant la imminència de les eleccions catalanes. Però per la mateixa raó, és més important que mai fer-ho.
Davant la possibilitat del risc de formació d’un govern clarament unionista encapçalat pel PSC, es fa difícil sustentar les proclames que asseguraven que el “bon govern” d’ERC ens portaria a una majoria sòlida a favor de l’autodeterminació i la independència. Com a alternativa se’ns presenta el retorn del president Puigdemont, sens dubte un acte de justícia cap a la seva persona i el nostre poble, però que tampoc supera cap escrutini seriós com a estratègia cap a la independència.
Tant una força com l’altra ens demostren a través de les seves accions que ni tenen un projecte nacional pel mentrestant ni una via definida cap a la independència. En qualsevol cas, els resultats de la gestió d’uns i altres no està afavorint que un futur embat amb l’Estat l’encarem més forts que el 2017 sinó al contrari, semblen dur-nos a una debilitat encara més grossa. És el cas de la base industrial catalana, la condició sine qua non d’un enfortiment del país, que es veu debilitada per una política econòmica fonamentada en l’estímul de sectors de baixa productivitat com el turisme. L’espoli fiscal del Principat hi té molt a veure, però és innegable la complicitat del govern autonòmic, capficat en promoure jocs olímpics i grans esdeveniments, que amb tota seguretat Junts per Catalunya portaria més lluny, sumant-hi la Ryder Cup i qui sap què més. Ho exemplifica també la política lingüística, totalment abandonada per Junts per Catalunya quan ostentava la presidència de la Generalitat, i només represa (amb molta timidesa) pel govern de Pere Aragonès. El nostre jovent parla menys català, ho fa pitjor i es considera menys catalanista que les generacions més grans, mentre la immersió lingüística fa aigües davant la inacció del Departament, que prefereix tolerar la mort d’aquest patrimoni compartit amb més de mil anys d’història que no pas fer complir la normativa i dedicar al sistema educatiu els recursos que necessita.
El lector potser es pregunti, justament, “on és la CUP?”. Som on hem estat sempre, treballant pel país i la independència despresos de la il·lusió que una ambició d’aquesta envergadura es podria dur a terme de la llei a la llei i sense un paper a terra. Com sempre, convençuts que estem disposats a arribar-hi per tots els mitjans, sense negar les dificultats, i sense autoimposar-nos barreres fictícies i condicions inassolibles com fan d’altres. Convençuts, també, que la força s’acumula evidenciant el conflicte i afrontant-lo, mai negant-lo i claudicant.
Estem, de fet, disposats a assumir més responsabilitats que mai per fer-ho possible. El govern independentista encapçalat per Lluc Salellas a Girona ho il·lustra: un govern dedicat a vetllar pel benestar de la ciutadania, en clau independentista i amb la política lingüística i la construcció nacional al pinyol del seu programa de govern. Volem el mateix per a la Generalitat, un govern que es dediqui, de forma transversal, a treballar per generar escenaris de ruptura que afrontem amb més força. Això vol dir prescindir de la covardia que ha estat marcant la política lingüística dels anteriors governs, posant remei a la parasitació del Departament de Treball per part dels sindicats espanyols i del Departament d’Economia per part de l’IBEX 35. També vol dir desplegar la sobirania energètica sense malmetre la sobirania alimentària, afavorir els sectors econòmics que generen llocs de treball estables i ben remunerats i garantir drets, fomentant així que els centenars de milers de persones que han arribat recentment em aquest país hi facin arrels i el sentin seu.
El model de país pel qual advoquem la CUP és, en definitiva, un país que treballa per a ell mateix, no un país en venda. És una política de coherència independentista: és un contrasentit que aquells que volen alliberar el nostre país el vulguin malmetre, que aquells que volen eixamplar la base es desentenguin de la immersió lingüística i l’escola catalana, que els que ens volen capaços de sortir vencedors d’un conflicte amb l’Estat fomentin una economia dèbil i basada en el monocultiu turístic. També és un contrasentit que, amb l’objectiu d’atraure més catalans cap a l’independentisme, s’estigui facilitant la gestió del govern espanyol, fins i tot en àmbits de competència catalana. Efectivament ho és que, desobeint la majoria parlamentària, el govern no hagi implementat la regulació catalana dels lloguers, i en lloc d’això, hagi acceptat negociar i avalar una llei espanyola clarament pitjor.
La CUP som la garantia de posar tots els recursos, també l'administració autonòmica, al servei de construir un país més fort, una societat més cohesionada entorn de la idea de Catalunya, dels Països Catalans, i de la seva independència. Però també som garantia de lluita i de no defallir en el conflicte institucional, sinó de rebre’l com una oportunitat per continuar evidenciant que, efectivament, dins d’Espanya no hi ha futur possible.
No ha estat mai senzill, però no desistirem fins a aconseguir la independència
53
3
26.04.2024
El tancament de la XIV legislatura i els seus magres resultats ens aboquen a preguntar-nos cap on s’encamina el país, i fer-ho mirant de destriar el gra de la palla, la remor de la política del dia a dia de les decisions i polítiques que vertaderament marquen el rumb de la nació. Aquest exercici és difícil de fer, especialment davant la imminència de les eleccions catalanes. Però per la mateixa raó, és més important que mai fer-ho.
Davant la possibilitat del risc de formació d’un govern clarament unionista encapçalat pel PSC, es fa difícil sustentar les proclames que asseguraven que el “bon govern” d’ERC ens portaria a una majoria sòlida a favor de l’autodeterminació i la independència. Com a alternativa se’ns presenta el retorn del president Puigdemont, sens dubte un acte de justícia cap a la seva persona i el nostre poble, però que tampoc supera cap escrutini seriós com a estratègia cap a la independència.
Tant una força com l’altra ens demostren a través de les seves accions que ni tenen un projecte nacional pel mentrestant ni una via definida cap a la independència. En qualsevol cas, els resultats de la gestió d’uns i altres no està afavorint que un futur embat amb l’Estat l’encarem més forts que el 2017 sinó al contrari, semblen dur-nos a una debilitat encara més grossa. És el cas de la base........
© El Temps
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Rami G Khouri
Donald Low
Mort Laitner
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
Michael Kwet
