Després de cada Sant Jordi que visc a Barcelona -siga com a periodista, com a lector o com a paradista- tinc la sensació que la cosa s’ha fet tan gran que s’acabarà espatllant. No soc pessimista però el nivell d’aglomeració, les cues inevitables, la difícil -en alguns casos impossible- consulta del client al llibreter i la mentida hipòcrita del «contacte» entre escriptor i lector (si això és contacte, un club de lectura què és? Una orgia?) sempre em semblen entrebancs difícils de superar.

A Barcelona -perquè aquesta marabunta no es pot produir, ni es produeix, a les ciutat petites i mitjanes- el fenomen es tan bèstia que em genera alhora aprensió i admiració. Al final de la diada ignoro els rànkings de més venuts -per consell del metge- i penso en positiu que se n’hauran beneficiat tant la gran indústria editorial com el petit segell independent; els grans magatzems de llibres i les petites llibreries, els autors supervendes i els oblidats escriptors de proeses alternatives (no, aquests no gaire).

Durant unes setmanes, al metro, la gent, asseguda o dreta, tornarà a llegir totxos que semblen valorats pel nombre de pàgines i la llum brillarà al final del túnel. Per desgràcia, la llum sempre serà la de la següent estació de metro.

La situació de les editorials i les llibreries va viure un moment especialment dolç quan, després de la pandèmia, un gruix de lectors important es va sumar a la lectura: farts de plataformes digitals i tips de notícies depriments es van embriagar de lletra i van començar a comprar llibres -no, compulsivament no, però amb alegria. I els Sant Jordis en cap de setmana -lluitant contra els elements o no- van confirmar la bona salut del llibre.

«Hi ha costums que esdevenen vicis», degueren pensar els més optimistes. Tant de bo. Aquella eufòria ha quedat enrere però ha reforçat un sector que semblava amenaçat i que ara hauria de mirar, en conjunt, per la salut de les llibreries, possiblement la baula més feble de la cadena escriptors-editors-llibreters (un altre dia parlarem de distribuïdors).

Els llibreters van respirar amb tranquil·litat quan van veure que els llibres electrònics es van aturar en el 15% aproximadament i no passen d’aquí. Però en les últimes dècades van tancar molts negocis, i no només per jubilació sense relleu.

I això deixa un mapa de llibreries que obre molts interrogants. Com és possible que a Morella (2.700 habitants) sobrevisquin tres llibreries -d’acord, empeltades de papereria i el que calgui, però tres- i que Sant Fruitós de Bages (8.500) es quedés sense cap llibreria el 2023? [espero estar actualitzat, tot i que m’agradaria que Sant Fruitós ja en tingués una de nova]. Matadepera (10.000 hab.) tampoc no en té cap. Potser té alguna cosa a veure la proximitat o llunyania de les grans superfícies, que aprovisionen els pares de best-sellers i els fills, de llibretes, tauletes, etc? Caldria un estudi que analitzés els factors que fan tan arriscada l’obertura d’una llibreria.

D’acord que la de llibreter és una feina esforçada que demana ordre i paciència. No vull romantitzar el negoci de la llibreria com fan La llibreria del turó de la italiana Alba Donati o La llibreria de l’anglesa Penelope Fitzgerald. També hi ha Sant Jordis de tempesta. Però les llibreries haurien de ser declarades refugis climàtics.