Avui tothom parla de nosaltres. Boques plenes de la paraula dona i de les nostres necessitats, però només un dia a l’any. Avui la societat es tenyeix de lila i inflarem el pit per dir que plegades som millors i més fortes. Avui omplirem els carrers de reivindicacions tan justes com pendents de conquistar. I enarborarem les nostres queixes i rèpliques perquè les senti tothom: “la meva faldilla no és molt curta, la teva mà és molt llarga”; “s’ha acabat el bròquil, senyoros”; “per què jo no puc sortir i el meu germà sí?”; “mama, avui no vaig sola pel carrer”; “el nen és dels dos, tingui febre o tos”; “no vull ser valenta, vull ser lliure”; “a mi també m’agraden les dones i no les violo”; “cridem per les que ja no poden fer-ho”; “volem cuidar i tenir temps per cuidar-nos”. Avui repetirem les proclames i moltes direm als mansos que s’apanyin amb les criatures i el sopar perquè avui, 8 de març, sortim al carrer a manifestar-nos. Però la realitat dels 364 dies restants no és pas aquesta. Les dones ocupem més llocs de responsabilitat a les empreses, però seguim sent minoria. En canvi, no perdem la majoria a les reunions de l’escola, a les sales d’espera del pediatre i a les portes del local on la canalla practica les extraescolars. Seguim pensant, mentre mantenim una reunió amb un client important, que el primer que hem de fer en arribar a casa és descongelar les hamburgueses del sopar. I si mirem cap a les cures de la gent gran, les filles són, en la gran majoria de casos, les que suporten el pes més gran. Som les que més teletreballem perquè així podem aprofitar que som a casa per posar les rentadores i se’ns segueix acusant de recórrer al nostre escot per aconseguir favors laborals. I hem acceptat com una floreta que se’ns digui que darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona, però és que ja estem fartes que se’ns vigili pels retrovisors i ara volem el volant.

© El Punt Avui