L’altre dia vaig poder gaudir d’una caminada pel passeig marítim de Gavà Mar, on dunes i camins es conjuren per crear una fotografia d’un alt valor paisatgístic. Tot i que el vent –enemic natural dels migranyosos– bufava amb un cert vigor, el sol radiant compensava aquella lluita contra les bufetades d’aire a la cara. Hi havia tanta gent que la zona semblava el punt de sortida d’una cursa popular, però una d’aquelles que s’hi inscriu fins i tot l’apuntador. Havia de ser un moment de calma, malgrat el bullici, però hi ha elements que destorben i que ni el pas dels anys, ni els canvis a les normatives municipals, ni el sentit comú de qui dissenya ciutats, han aconseguit corregir. Per començar, segueixo sense entendre, i vaig començar a no entendre res quan la canalla de la casa era ben petita, com els carrils bici, on alguns circulen amb la bicicleta o el patinet com si estiguessin en un circuït de fórmula 1, van en paral·lel a la zona de passeig sense que un sol element urbà, més enllà d’una ratlla pintada de blanc, diferenciï els dos sectors. Vaig rememorar els temps en què vaig acabar evitant passejar amb les criatures per aquestes zones –repetides a múltiples ciutats– perquè en lloc de gaudir d’uns moments de pau, acabava amb la necessitat d’engolir uns quants tranquil·litzants per evitar de tenir un infart. Després hi ha el tema dels gossos que campen lliurament, sense anar cordats, i amb l’amo mirant-se’l a molta distància. Que ja sé que em diràs que el teu gos mai s’abraonaria sobre una persona, i encara menys sobre un nen, i que és l’animal més simpàtic i afectuós del món, però resulta que contribueix que el meu passeig acabi sent de tot menys el que pretenia ser i, el que és pitjor encara, entre uns i altres m’obligueu a acabar el matí convençuda que la humanitat ha perdut completament la capacitat de posar-se en la pell de l’altre.

© El Punt Avui