El nacionalisme espanyol a Catalunya se les campa sense complexos i amb molt poca resistència, particularment en el món dels negocis, la cultura i els mitjans de comunicació. Des de la publicitat, premis i ajuts literaris, gales esportives i cinematogràfiques, pregons de festa major, participants a tertúlies –que mai saps qui els hi ha convidat–, fins a les agendes informatives de la majoria de mitjans de comunicació públics i privats amb el centre mental espanyol. I, esclar, així es va arraconant la perspectiva nacional catalana, amb un pensament ara ocupat a llepar-se les ferides per la derrota de 2017 i a repartir-se responsabilitats, intoxicat per aquell autoodi tan propi dels vençuts, i tan ben diagnosticat de fa anys per en Lluís Ninyoles.

Agafem una mica de perspectiva, però. El febrer de l’any 1987 a Vic, trenta anys abans del nostre referèndum, es van celebrar les primeres jornades anomenades “El nacionalisme català a la fi del segle XX”. Hi van participar persones de tan diversos orígens intel·lectuals i professionals com Paco Candel, Isidor Marí, Josep M. Puig Salellas, Max Cahner, Oriol Pi de Cabanyes, Joan Soler Amigó, Segimon Serrallonga, Francesc Codina,........

© El Punt Avui