Hi ha decisions que són una provocació, i aquesta setmana n’hem viscut una: el govern espanyol ha triat Baltasar Garzón per presidir la Comissió de la Veritat sobre la Guerra Civil i el franquisme. Triar Garzón per aclarir violacions de drets humans és una burla. No puc parar de pensar en el que deuen sentir les víctimes de l’Operació Garzón que es va acarnissar amb l’independentisme català el 1992, a les portes dels Jocs Olímpics: 45 detencions indiscriminades, aplicació de la legislació antiterrorista i 17 denúncies de tortures. Anys després el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar l’Estat espanyol per no haver-les investigat de manera efectiva. Qui va formar part d’aquell engranatge de silencis, qui va encobrir tortures, no es pot erigir ara en el defensor de la moral del passat.

I no parlem només de Catalunya. Garzón també va ser l’inventor d’aquella doctrina infecta del “tot és ETA”, que va convertir la discrepància de diversos espais polítics bascos en sospitosos permanents. El cas d’Egin fa feredat: va ser clausurat per ordre seva el 1998, amb empresonaments i vides arrasades. El Tribunal Suprem va decretar onze anys després que la clausura ordenada pel jutge Baltasar Garzón havia estat il·legal, però el mal ja estava fet.

La memòria democràtica no pot quedar en mans de qui va ajudar a degradar-la. No es pot demanar veritat a qui va conviure tan còmodament amb la seva ocultació. Hi ha nomenaments que no dignifiquen les institucions: les delaten, i aquest n’és un. Es confirma, un cop més, que fer la feina bruta a l’Estat no només et dona impunitat, sinó que també et dona premis.

© El Punt Avui