És ben probable que el lector atent a l’actualitat estigui assabentat que aquest diumenge hi ha eleccions a can Barça. És a dir, que els socis d’aquesta entitat escolliran el president per als propers anys. I també és força probable que hagi pres nota no tant de les propostes dels candidats, sinó de les atzagaiades, els retrets i les pulles que s’han dit al llarg d’una campanya més aviat curta, però molt intensa. En els debats han sobrevolat (o han aterrat directament en la disputa) temes que són tan delicats com ara els arbitratges, les comissions, els negocis, les “palanques”, la construcció d’un nou estadi i les relacions amb Lionel Messi, veritable factòtum a l’ombra d’aquesta contesa. L’aparició de Xavi Hernández, l’exfutbolista i exentrenador, per exemple, va atiar el foc sagrat del record de la figura mítica. Va deixar anar que Messi no va tornar al Barça per interessos espuris de Laporta quan el cert és que el candidat que es presenta a la reelecció va fer el possible perquè l’astre argentí (es diu així, oi?) acabés la carrera allà on la va començar, tot i ser conscient que la seva aportació futbolística era molt menor que, com s’ha demostrat, la seva vàlua simbòlica. Víctor Font n’ha dit de l’alçada d’un campanar (com ara comparar Laporta amb Trump i afirmar que ha estat el pitjor president del Barça dels darrers anys) i un Laporta amb llums i ombres, com no pot ser d’altra manera, ha deixat que passés la tempesta amb la confiança d’un suport majoritari.

Tot plegat, però, no pot amagar una evidència. Aquestes eleccions, que no deixen de ser les d’una entitat privada, tenen un ressò que va més enllà de l’àmbit estricte de l’esport. La singularitat del Barça és precisament aquesta: que hi ha eleccions. Ben pocs, per no dir cap (almenys en l’àmbit dels clubs de renom), poden oferir un exercici similar de democràcia. Amb tots els retrets que vulgueu; amb tota la transcendència, també.

© El Punt Avui