A l’entrada del Centre Pompidou de París, davant de les escultures de la Niki de Saint Phalle, hi ha un mural gegant amb una inscripció que diu: “Coneixement més acció = poder”. On som avui? Avui, qui explica el món no és necessàriament qui el comprèn millor, sinó qui domina la presència a les xarxes.

Abans, l’intel·lectual era un punt de referència, tenia un coneixement profund de les coses que renovava constantment, voluntat d’influència i cap pressa, perquè es fonamentava en llibres, articles, recerca i debat. El coneixement aspirava a transformar la realitat, encara que fos lentament. Avui, l’arribada dels influencers ha colgat els intel·lectuals. Els influencers són experts en tot i en res i el seu discurs se centra en ells i els seus interessos. És viralitat sense context, opinió improvisada, mobilització emocional. Conseqüència: ni el pensament mou ni el moviment pensa. Avui el que compta són els algoritmes que premien impacte immediat, l’economia de l’atenció i la simplificació del missatge.

Així doncs, com deia, el món intel·lectual ha quedat colgat pel món dels influencers, majoritàriament femení. Diversos estudis del HypeAuditor, Marketing Hub i similars diuen que entre el 60% i el 75% dels influencers són dones depenent de la plataforma i el país. Hi ha qui parla de la feminització del discurs públic, cosa que seria molt positiva, però malauradament no és això. La proximitat, l’emoció i la quotidianitat han ocupat l’espai i això no seria una pèrdua si fos real i no un negoci. El problema s’origina quan el seu discurs substitueix i no complementa el pensament crític. El discurs públic no s’ha feminitzat, s’ha algoritmitzat.

Si el poder neix de la suma del coneixement i l’acció i el nostre temps els ha dissociat, aquesta escissió no significa simplement superficialitat sinó pèrdua de criteri. Ens informem des del dit, no des del cervell.

He parlat d’intel·lectuals i influencers i fàcilment podríem substituir influencers per tertulians d’ofici. I els polítics, on són? Buscant escalfar cadira. Amb excepcions, és clar. La política, aquí i arreu, s’ha convertit en una agència de col·locació i en la gran estafa perpetrada als votants. Als polítics, només els interessa la cadira i, als influencers, temps de pantalla que els serveix per monetitzar el temps que els dediquem, assegurar-se temps als mitjans, especialment audiovisuals, perquè per tenir presència als de paper s’ha d’escriure. Conseqüència: com que els intel·lectuals han quedat soterrats per aquest món mediocre i han perdut els seus espais de debat, la crítica fonamentada en el coneixement és difícil de trobar. I el que deia del mural. Si coneixement més acció és poder, la separació de les dues parts genera dues formes incompletes i sovint problemàtiques. Coneixement sense acció és potencial sense impacte, lucidesa estèril que no transforma res, anàlisi que no es compromet que pot derivar en paràlisi (ho entenc tot però no faig res), cinisme (veig les contradiccions però ja no crec en el fet de canviar-les) o elitisme (saber com a refugi, no com a eina). I l’acció sense coneixement és energia sense direcció, moviment sense criteri, urgència sense perspectiva que pot derivar en error repetit, força cega, manipulació fàcil (qui no entén és fàcilment manipulat) o molt soroll per a no res. És l’acció que ocupa espai però no construeix sentit. Sense acció, el coneixement no pesa. Sense coneixement, l’acció no orienta.

El gran perill avui aquí i arreu és que els intel·lectuals quedin reduïts al coneixement sense acció, i els influencers, a l’acció (impacte, mobilització) sense coneixement profund. I, si no s’ho acaben de creure, facin un cop d’ull, si els troben, als currículums dels i de les influencers més nostrats.

Tota aquesta llarga introducció és per concloure que, des del meu punt de vista, Catalunya es desmunta, i tant als uns com als altres tant els fa perquè als uns només els preocupa continuar escalfant cadira, i als altres, l’economia de l’atenció, que es resumeix en followers i likes. Per cert, els likes es compren, també s’han transformat en negoci.

Mentrestant, mestres, metges, usuaris de Rodalies i de qualsevol infraestructura veuen com Catalunya cau a trossos i es transforma en un país del tercer món. I jo vull viure en un país avançat, equitatiu i modern. Vull que Catalunya sigui la Suècia o la Suïssa del Mediterrani com en el seu moment van somiar polítics amb una visió clara de futur.

© El Punt Avui