Els últims dies, he hagut de respondre molts companys periodistes sobre el viatge (perdoneu-me: no faig bon paper a l’altra banda), el tema del festival Mot de literatura de Girona i Olot d’aquest any, i admeto que he cedit sovint al que s’esperava que en digués: el seu poder transformador, la invitació a l’aventura, els descobriments que propicia, i també la incertesa i l’imprevist amb què d’altres vegades ens posa a prova. Cenyint-me al programa, que no n’esgota pas totes les facetes, n’he elogiat el caràcter polisèmic, que permet abordar el viatge interior, el forçós, el de vacances, el d’iniciació, el terminal, el de la imaginació, el de la memòria, el que fem sols o acompanyats, el de prop, el de lluny, el que ens esquerda i el que ens repara. I encara hi ha els viatges inadvertits: els de l’escriptura, que posa pedretes al pensament perquè agafi un camí; el de la lectura, que és un viatge compartit entre desconeguts; el de la traducció, un dels més nobles, perquè convida a entrar a casa l’estranger, i n’adopta els costums fins a tornar-se estrany a si mateix; el de la tradició, que viatja en el temps, endavant i endarrere; el dels malsons, que ens turmenta i alhora ens desvetlla. Hi són tots, en qualsevol obra literària. Però, si penso en el viatge, el primer que veig és una maleta, i les poques coses que m’hi caben, i la por d’oblidar-me alguna cosa imprescindible (el raspall de dents, els mocadors, la documentació, les pastilles de la migranya), i que anar-te’n té a veure sempre amb aquest recipient a vegades diminut i fràgil on ho has de fer cabre tot, inclosa l’esperança de tornar.

© El Punt Avui