Potser és contraproduent que cada dos per tres anem remenant enquestes que constaten com de malament està l’ús del català. La darrera, l’Enquesta a la Joventut de Barcelona, feta a joves d’entre 15 i 34 anys residents a la ciutat, i que engalta com aquell que no diu res que tres de cada deu joves de la capital catalana no parlen mai català i que l’ús de la llengua es desploma des del 2015. Ara només un 17,8% té el català com a llengua predominant, mentre que fa deu anys el percentatge era del 37,7%. És sobretot a la metròpoli, més complexa i més empeltada, que la llengua s’ensorra com mai no ho havia fet. A Barcelona, el castellà és la llengua habitual en les converses entre els joves. Ja fa temps que ho és, i ens hem anat quedant tan amples sense que cap govern hagi sabut prendre cap decisió valenta, efectiva. Als pobles, on tot va més a poc a poc, encara cap nen o jove s’ho planteja, que per jugar a l’hora del pati hagi de canviar al castellà, tot i que al pas que anem tot arribarà. No cal que fem una llista de les causes i efectes que han fulminat el català. Prou que les coneixem i prou poc que les combatem. De totes, però, n’hi ha una que dol especialment: que massa catalans canviïn de llengua en els seus moments d’oci, d’esport, de relacions entre col·legues, a les sortides de l’aula –de les de primària a les universitàries–, en els seus reels a les xarxes... El català no és la llengua vehicular, ni és la llengua necessària. Al contrari, qui es manté ferm s’arrisca al rebuig. Malament ho tenim, per sobreviure com a poble, si deixem perdre els que ens venen al darrere.

© El Punt Avui