No calia bombardejar l’Iran per adonar-se que les guerres se sap quan comencen, però no quan acaben. Que qui fa sortir el geni de la llàntia difícilment l’hi podrà tornar a ficar. Que l’Iran dels Khamenei no és la Veneçuela de Delcy. Que no hi ha guerres controlables, ni quirúrgiques, ni intel·ligents ni indolores. I que, un cop activades, cobren vida pròpia, com el monstre de Frankenstein. Només Netanyahu sembla saber bé què s’hi juga i quin rèdit electoral i judicial en traurà, mentre que Trump condueix de manera erràtica una ofensiva que se li està escapant de les mans. Emmascara el fracàs amb paraules bel·licoses i respon amb cinisme als efectes indesitjats de la guerra, com ara aquest fregar-se les mans perquè l’alça disparada del preu del petroli pugui beneficiar els EUA, principal productor mundial de cru. Les morts –també de militars nord-americans– augmenten i el règim iranià resisteix l’envestida malgrat la decapitació. Sobreviure és guanyar. Mentrestant, expandeix el radi del conflicte i hi incorpora nous actors, i amb això dilata també una intervenció que, en paraules de Trump, havia d’acabar aviat. Quan i com s’aturarà l’operació Fúria Èpica? No ho sabem, però segur que massa tard i malament. Amb molta fúria i poca èpica.

© El Punt Avui