Padre con hijos / 123RF

Un pare atabalat no és un bon pare, tot i que els pares atabalats gaudeixin de bona consideració. L’aclaparament té un prestigi absurd. Creiem que és propi de la gent responsable. Sé del que parlo perquè he sigut una persona atabalada tota la vida. Tota la vida de Déu i tota la vida del diable. Vaig ser un nen atabalat, un adolescent atabalat, un jove atabalat, un adult atabalat... Els meus caps sempre m’han tingut en consideració perquè, quan havia d’entregar un treball dimarts, el presentava dilluns. I quan quedava a les set, arribava a les sis. Ara, amb la perspectiva que donen els anys, dic als meus fills que no s’atabalin. Ells em diuen que no m’atabali jo, que l’aclaparament que veig en ells és un reflex del meu.

L’aclaparament, crec, guarda alguna relació amb el pànic a decebre la gent, a decebre el món. Estàs atabalat perquè la realitat no deixa d’exigir-te que facis això o allò altre, que mengis saludablement, que vagis al gimnàs i dormis vuit hores diàries. La realitat té una boca enorme, no para de demanar, sobretot si tu no pares de donar. Quan parlo de la realitat, em refereixo a la realitat interna, perquè el que demana, en el fons, ets tu, ets tu el que exigeix, tu el que tens por de quedar malament, etc. Però poses l’exigència en els altres, els altres ho noten i s’aprofiten de tu. L’horror no és tant a decebre com a decebre’t.

Doncs ja és hora que comencis a dir que no, a dir-te que no, ja és hora que comencis a decebre’t. Decep-te, ja veuràs quin gust dona decebre’s.

–Deus una trucada al senyor Tal –t’urgeix l’atabalat que portes dins.

–Doncs que el bombin. És un home que no m’ha interessat mai. Li tornava les trucades per educació.

Convé trencar amb la gent que no ens interessa. La gent que no ens interessa pot arribar a destripar-nos.

–No pensàvem que fossis així –et diran quan deixis d’atendre les seves demandes.

–No era així per pura covardia –els pots respondre.

Crec que hauria sigut més bon pare si hagués eliminat l’aclaparament de les nostres relacions. Ho hem comentat avui, al dinar, i els meus fills hi estan d’acord.