La justícia, aquesta justícia que vivim com una plaga de paraules i de malentesos, és incomprensible, com el silenci que segueix els passos dels jutges quan es retiren a deliberar.

El que passa ara és estrany: aquests jutges que es retiren a deliberar, per exemple, sobre la raó que hi deu haver, o no, per declarar culpable un dels seus, no se’n van anar a deliberar de seguida, o això és el que sembla. El principal de tots ells, el cap de sala, se’n va anar a una escola de certa importància per examinar els alumnes que es preparaven per ser jutges ells mateixos.

Quan ja havia complert la seva comesa, el jutge major va dir als estudiants que se n’anava a fer una altra cosa, i els va explicar que això que havia d’anar a fer era la sentència del reu al qual havia dedicat, com a president del procés, uns quants dies del passat immediat.

No se me’n va del cap, francament, el to d’aquelles rialles que van seguir l’alegria amb què els alumnes van rebre la notícia, ferida de broma si més no. Els........

© El Periódico (CAT)