Va ser molt dur, potser ho continua sent, aquell temps inoblidable i difícil en què els que volien la independència de Catalunya i els que s’hi oposaven van deixar de parlar-se i també d’estimar-se. Ara aquella esgarrifança és història, però és també una realitat present; es veu a les Corts, per exemple, i s’observa en el que passa en la conversa espanyola i en la mirada que persisteix a Catalunya. És clar, el clima és ara un altre, més obert, sens dubte, un diàleg que també accepta els que, en els anys de la reconciliació impossible, no es volien veure ni en pintura.

Vaig viure com a periodista, i també com a ciutadà que des de petit estima Catalunya, les dificultats que hi va haver d’un costat i de l’altre d’aquestes penínsules que llavors semblaven trencar-se. Va ser un temps difícil, no ho voldria mai de nou. En una de les escaramusses més terribles de les que tinc memòria, trista memòria, és la que va passar quan la ruptura naixia de la decisió del Govern d’Espanya d’acabar amb el Govern de Catalunya i instal·lar a Barcelona un govern que venia de Madrid.

Va ser molt més que un........

© El Periódico (CAT)