Jordi Parellada

En altres articles meus o que es poden trobar a la premsa d’opinió d’altres mitjans, s’ha comentat abastament la complicada i delicada situació de la legislatura espanyola i les possibilitats de fer-la avançar.

Els més escèptics poden dir “ves, què hi hem de fer allà a Madrid” o bé “total, per quatre engrunes”. I en bona part tenen tota la raó, perquè poques vegades s’ha aconseguit més que aquestes quatre engrunes i moltes de les promeses han quedat en paper mullat.

No obstant això, penso que fins que no siguem independents hem de poder incidir en les decisions que es prenguin en el Gobierno. És una evidència que el tractament rebut sempre ha sigut de país ocupat, colonitzat i sotmès pel poder, la força i les clavegueres de l’Estat i, per una raó o altra, fonamentada o no, ens ha decapitat sempre que hem intentat sobresortir.

Potser –i dic, només potser– aquesta vegada hi ha unes connotacions diferents. Aquesta minoria parlamentària de l’Estat és inestable i els obliga a empassar-se molts gripaus.

De veritat, hauríeu pensat mai que es pactaria l’amnistia pel procés?

Podem afirmar que, ara per ara, només és un titular i això té tota la fragilitat que la mateixa majoria. Però si aquesta darrera es va mantenint, i amb el permís de l’extrema dreta –ja sabem com es revolucionen amb l”a por ellos’–, potser s’arribarà a aconseguir. Si s’aconsegueix, segur que hi haurà defensors i detractors i afectats per dues bandes: els amnistiats, bons o dolents, i els que, incomprensiblement, en quedaran fora.

Els pressupostos són un altre escull en aquest camí que hauran d’acabar amb pactes i cessions, ves a saber a quin nivell.

Clavegueres obertes fan pudor

Ara que es tornen a destapar algunes tapes de clavegueres –sembla mentida que l’Estat encara figuri entre els anomenats països democràtics– i que fa pudor tot, sobretot pel temps que la ferum corre –diuen que 7 anys però jo asseguraria que segles–, encara no se sàpiga a qui corresponen les inicials ‘ema punt rajoy’.

També surten els bascos demanant que s’anul·li l’article 155 de la constitució que tenim tan fresc en el nostre record i que facilita ‘legalment’ a intervenir quan ‘no es fa el que diu l’amo’.

Veurem si aquesta proposta arriba a discutir-se mai o molt hàbilment es canvia per un cromo de més valor que no tinguin a Euskadi. I a veure què passa amb els partits catalans, perquè a banda d’anar cadascú a la seva i en contra de l’altre –greu error per ser independents–, som capaços de flagel·lar-nos fins a l’impensable.