Creado: 13.03.2026 | 05:00

Actualizado: 13.03.2026 | 05:00

Donald Trump va entrar a la política com un foll que duraria quatre dies al poder, però va arribar a president d’una de les nacions més poderoses del món i, malgrat un final horrible de primer mandat, ha repetit i la bogeria es converteix en el somni de la raó que produeix monstres, com va pintar el gran Goya.

Seria aclaridor estudiar la política de Trump des de les ciències de la conducta, amb base freudiana però amb tocs segurament interessants de l’epicentre intel·lectual que ens donaria Lacan, o la psicosociologia extreta dels comportaments del franquisme de Carlos Castilla del Pino. Com que a l’original no hi ha un bri de bondat, de compassió, de solidaritat, no sé si seria possible el contrast de personalitats a l’estil de l’esplendorosa prosa de Robert Louis Stevenson a tomb de Jekill i Hyde.

El cas és que, un cop més, la humanitat mal representada per un tou significatiu de votants nord-americans comença a fer tard a la barbàrie. En un any de mandat, Trump ha fet govern del desgovern, pren decisions passant del Parlament, és a dir, fa d’autòcrata encara que sigui amb el lífting de no dissoldre’l perquè en té prou amb prescindir-ne. Ha secundat un genocidi a Gaza, tan bèstia tot plegat que és de signe contrari al precedent, ara l’ordeixen uns jueus d’extrema dreta indignes del seu castigat poble al llarg dels segles. I de bracet amb ells ha encès l’Orient Mitjà en una guerra que en la seva primera acció militar bombardeja una escola. Al costat de tot això, veure com tracta governs democràtics –Groenlàndia/Dinamarca, Mèxic, Canadà, Espanya–, amb despotisme no il·lustrat de satrapia, seria gairebé una anècdota.

Per fortuna, els governs democràtics li estan plantant cara i l’únic que no li ha plantat cara és Veneçuela perquè, és clar, Veneçuela ja no és una democràcia i tenen cua de palla. He escoltat com Trump ataca Espanya amb el menyspreu metropolità del colonialista, i vaig veure els deu minuts de glòria de Pedro Sánchez donant-li la volta i fent un discurs propositiu que probablement li donarà canxa a una eventual presidència d’una Unió Europea que apunta com a contrapoder antitotalitari, paper que ni poden fer ni Rússia ni la Xina. Sánchez recupera un eslògan imparable de la història de l’humanisme: ‘No a la guerra’. En un moment d’ascens de les ultradretes, populismes o trumpismes, el president espanyol creix tant com a referent de la socialdemocràcia mundial que ja se l’ha comparat amb Olof Palme, li han demanat el Nobel de la Pau, surt a telenotícies de tot el món, Dominique de Villepin, la dreta liberal francesa, li tira floretes, i s’ha congraciat un estat d’opinió tan favorable que la demoscòpia li aconsella avançar eleccions per guanyar-les.

Mentrestant, a Madrid, els patriotes espanyols abanderats fins a les polseres dels rellotges fan la genuflexió de vassallatge al virrei USA, qui els hi hauria dit i quin deshonor per Hernán Cortés i companyia. Els neofalangistes hauran de reformular un José Antonio 3.0: España es una unidad de destino en lo norteamericano. A l’altra cara de la lluna, fa pena que a una part dels essencialistes nostrats els sembli magnífic que Trump perjudiqui Espanya i, de retruc, a Catalunya, perquè així l’independentisme suposen que pujarà. Però res de nou sota el sol, al nazisme ja li van sortir aliats republicans irlandesos, malversadors de la seva causa noble, perquè fotien els anglesos.

Més de cent anys enrere, altre temps i altres complements circumstancials, el 1923, abans que l’esvàstica s’hissés per tota Europa, Eugeni Xammar i Josep Pla van entrevistar Adolf Hitler. Van coincidir en tractar-lo de ximple, i la conseqüència que es podia treure dels seus articles era que un poca-solta eixelebrat com aquell no aniria enlloc a la treballadora Alemanya, filla de la històrica Prússia i hereva de la República de Weimar. Espero que encara siguem a temps d’evitar que la bogeria torni a passar a la història com a feixisme.

© Diari de Tarragona