Hi ha tantes maneres de viure que cada dia en trio una. I no s’esgoten, resulta increïble, però no s’esgoten. Com si l’existència fos un armari infinit en què cada matí fiqués la mà a cegues i en tragués una peça diferent, una identitat distinta. Ahir, per exemple, em vaig provar la vida de l’home que espera. No esperava res en concret, però m’estava a l’aguait amb la convicció que alguna cosa, fos la que fos, acabaria succeint. Trucarien a la porta, sonaria el telèfon, rebria una carta… Ni van trucar a la porta, ni va sonar el telèfon, ni vaig rebre la carta, de manera que vaig abandonar el vestit de l’home que espera i em vaig posar el de l’home que desespera. Vaig estar desesperat fins a l’hora d’anar a dormir. Però, ja al llit, vaig imaginar que era un tipus que arribava tard a tot arreu. Sortia amb prou temps, però després m’entretenia observant l’activitat del carrer com qui observa un formiguer i, quan arribava al teatre, l’obra ja havia acabat. Però no m’importava, perquè de sobte m’havia convertit en un individu a qui no li importava res. Ni les catàstrofes físiques ni les emocionals, ni l’èxit ni el fracàs, ni la salut ni la malaltia. De fet, em vaig prendre un gintònic amb patates fregides a la terrassa d’un bar, com si el món, al meu voltant, no s’estigués ensorrant a trossos. Mentre gaudia d’aquell instant únic, vaig començar a planificar la personalitat de l’endemà: la d’avui. Seria algú que s’equivoca, no per prendre decisions errònies greus, sinó a força de petites desviacions que anaven canviant el curs de les coses sense que ningú ho percebés. Confondre una paraula, marcar un número equivocat, saludar qui no era. M’atrau aquesta existència perquè sospito que és la que es troba més a prop de la meva vida real. No he atracat cap banc ni he comès cap crim, però he errat minuciosament en allò aparentment petit. «Vaig estimar aquells que no vaig tenir i vaig desestimar qui vaig voler», com deia Vicente Aleixandre en un poema memorable.

Intento, en fi, viure la vida dels altres. No em refereixo a imaginar-les, sinó a habitar-les amb la intensitat suficient perquè facin mal. He estat l’home que creua el carrer amb pressa, la dona que parla sola a l’autobús, el nen que no vol tornar a l’escola. En tots ells hi he trobat alguna cosa meva, com si la identitat fos una malaltia contagiosa.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona