Avui començaré amb la transcripció d’un vídeo de l’ex-ministra d’Hisenda María Jesús Montero durant el míting del PSOE a Sevilla el març de 2023: «Perquè els avis, les àvies, no volen les pensions per a ells. Les pensions són ajut al pagament de la llum del fill que no pot pagar la llum. Les pensions són una ajuda a anar al supermercat per comprar-li les cinc coses que no pot comprar la teva filla o que considera un luxe la teva filla.

Les pensions és l’ajuda que donen els nostres avis, les nostres àvies, als nostres joves perquè els caps de setmana puguin sortir, o es puguin comprar les sabatilles d’esport. Aquest és el salari més ben repartit que hi pot haver en una economia familiar, a més de ser justícia per a tots aquells que van aixecar aquest país i que dignament cal reconèixer-los una vellesa tranquil·la, sense ensurts.»

A aquestes declaracions encara hi hem d’afegir un altre comentari de la ministra de Treball Yolanda Díaz al juliol de 2024 quan va expressar que la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores es tracta d’un objectiu de país perquè «treballar molt mata», perquè les jornades «de sol a sol, amb calor» s’han d’acabar i «cap empresa perdrà diners amb aquesta mesura».

Aquest és el context. La setmana passada un treballador molt qualificat, que va començar a l’empresa l’any 2010, em va venir a dir expressament que s’havia pogut comprar una casa. Per fer-ho, havia treballat de valent i amb la seva família havien estalviat molt, havent de renunciar a viatges i altres despeses que fan altres joves de la seva edat. El seu orgull era haver pogut pujar un graó en l’escala social respecte als seus pares. La seva gratitud em va fer reflexionar, perquè em deia explícitament que havia fet seva la nostra filosofia de frugalitat i de posar els objectius en l’ordre d’importància correcte: prosperar amb la família per tenir un futur millor.

Aquest cas no és l’únic. Tots els joves que van entrar a treballar l’any 2010 han prosperat, fent-se especialistes, o bé encarregats, mentre que a partir de l’any 2015 aquest mecanisme s’ha espatllat a poc a poc, deteriorant-se greument a partir de l’any 2020 quan la societat va canviar culturalment el valor del treball.

En un piulada vaig dir que Kafka s’hagués suïcidat si hagués escoltat les dues ministres: l’angoixa existencial que tot això significa, l’absurd dels objectius, l’alienació del jove i l’opressió burocràtica de l’individu davant de sistemes completament incomprensibles, porten a la societat al desastre. En lloc de permetre que la gent pugui treballar més, que pugui prosperar estalviant i millorant el seu nivell professional, el camí triat és el de limitar el temps de treball, laminar els salaris, impedint que augmentin perquè no es deflacta l’IRPF, i a canvi es transfereixen els ingressos rebuts als pensionistes perquè siguin ells els que ajudin als joves a sobreviure. Més absurd no pot ser.

Les empreses arran d’això es troben en una situació de rotació de personal mai vista (van canviant d’empresa a empresa amb l’esperança que resoldran la situació, cosa que no passa), l’absentisme i la pèrdua d’actitud en el treball és demolidora, la impossibilitat de formar professionalment els nous treballadors no existeix perquè la permanència és baixa, la flexibilitat en el treball és zero i la productivitat de les empreses va baixant any a any a conseqüència de tot això. Afegim-hi la necessitat de treballadors immigrants i un atur sense control.

Té solució aquest camí? Evidentment que sí. El primer pas és deflactar l’IRPF de la inflació, cosa que no es fa des de 2015. El següent pas és canviar la ministra Díaz i fomentar que els treballadors puguin tornar a fer hores extres, que arribin a fer possible que el treball els permeti sobreviure sense ajudes de l’estat ni dels avis, que puguin pagar l’habitatge. La mesura ha de consistir a fer que les hores extres cotitzin la seguretat social però que no cotitzin en IRPF. Ara no cotitzen en res, perquè no en poden fer. Fer hores extres, amb el mateix cost que l’empresa té pel conveni de treball nominal, és una mesura on hi guanya tothom: l’empresa guanya fidelització, coneixement del treballador i flexibilitat en el treball, el treballador augmenta fàcilment els seus ingressos quan li convingui i l’administració ingressa més per cotitzacions socials. És un win-win total. No fer-ho és un problema ideològic absurd basat en la ganduleria de qui no veu que els comptes públics són insostenibles i de qui no és capaç d’entendre que anar perdent productivitat un dia acabarà amb tancaments inevitables d’empreses.

El dany que està fent aquesta política d’impuls del no treballar, de passar-s’ho bé, de viure perquè només vivim una vegada, esperant que els nostres capricis els paguin els nostres nets d’aquí a 40 anys, és de tal magnitud que costa entendre que no hi hagi la sensació col·lectiva que anem cap a una economia sense excel·lència, basada en treballs precaris, en serveis de baix nivell... en lloc de fer possible que les feines s’automatitzin al màxim, robotitzant a la indústria i el camp de forma massiva, en lloc de desenvolupar la industrialització de la construcció d’habitatges, en lloc de fomentar la innovació i el desenvolupament tecnològic. Acaba semblant que en aquest país és ineludible haver de treballar amb poc coneixement. I no. És el resultat de polítiques desenvolupades per gent que no ha treballat mai en l’empresa privada, que té pànic a les lleis del mercat, que vol igualar per baix encara que sigui en la misèria. Només una dada per reflexionar: quants anys ha governat l’esquerra comunista al País Basc? I quants a Catalunya i a Espanya?

© Diari de Girona