Un de tants records d’infantesa: tocava un dia, potser diumenge, i el carrer s’omplia amb una desfilada que recorria la rambla del poble de punta a punta. El Dia dels Burros, en dèiem. Jo tenia més que assimilat que se celebrava en nom d’aquells que, com jo, estàvem acostumats a sentir-nos dir “aquest nen és burro”. El dia que vaig saber que la cosa era un homenatge a Sant Antoni Abat vaig tenir disgust: una cosa així en honor meu em feia viure amb certa exclusivitat.
La tradició continua avui en dia, i arreu dels territoris de parla catalana –segurament també enllà les nostres fronteres, però ho ignoro– la jornada acull una gran varietat d’actes. Al marge del clàssic tortell, és costum que el dia del Sant una colla de motivats es planti al carrer, què sé jo, a les sis del matí, per fer escudella per a tot déu. A la majoria de poblacions, arribada l’hora de dinar, tothom es reuneix en algun espai cèntric i ampli a menjar en companyia, per regla general en un plat commemoratiu de terrissa fet per a l’ocasió. No és així a casa meva: els parroquians en qüestió preparen unes set mil racions de sopa i la gent té els collons (que rima amb “racions”) de venir amb cassoles de casa i endur-se-la. No es pot ser més orc. Tenim després, però celebrada per norma en un festiu del cap de setmana, la cavalcada de tota la vida que comença amb la clàssica benedicció. Temps era temps, la protagonitzaven ases, mules, i altres animals vinculats a feines al camp. Ja fa dies que les bèsties s’han fet acompanyar de carrosses i carros, i aviat, per com està el tema de la sequera, els cultius aniran a prendre pel cul i els capellans beneiran patinets elèctrics i Segways. A la província de Barcelona, on ja no saben ni quina cara fan, els ases, van llogar-ne un per fer-lo circular per diverses localitats, perquè la canalla sabés la fila que feia, però amb tant anar amunt i avall el pobre bitxo va atabalar-se i ha agafat la baixa per estrès. Aleshores tot tenia a veure amb pregar al sant per la fertilitat d’animals i terra: ara valdria més la pena fer-ho per la reproducció humana, i és que al pas que anem aviat trauran el Carnet Jove +50.
D’acord. Ho confesso. De tota aquesta història a mi l’únic que m’interessava eren les majorettes. Amb, no sé, deu o onze anys, el meu deler per la festa estava més relacionat amb tot el genollam al descobert, limítrof amb les vores de les faldilles, que no amb les qualitats coreogràfiques del grup de noies que amenitzava la parada. Però mai no va haver-hi res a fer: tan difícil era aconseguir l’atenció d’alguna d’elles com fer que a Europa millori la corba demogràfica, que s’acabi la sequera o que al Pirineu la banda sigui una mica menys furra.