L’aparició de la telerrealitat va enganxar-me desprevingut durant una estada a l’estranger, fa ara ja més de vint anys, de manera que en una de les escapades a casa vaig coincidir, per sorpresa, amb els darrers programes de la primera edició de Gran Hermano a Telecinco. No sabia que passava ni on posar-me. A la final del concurs vaig plorar desconsoladament: no per pena, empatia o simpatia per algun d’aquells energúmens sense dignitat, sinó per pura vergonya aliena.

Difícilment trobareu algú altre a qui li agafi la mateixa urticària que a mi quan m’arriba la sintonia, què sé jo, de La Isla de las Tentaciones. Ja sabeu: el nyap audiovisual en què vàries parelles hetero, compostes per noies molt mones amb ínfules de nova Belén Esteban, i per nois amb hipertròfia muscular, candidats eterns a Míster Univers, posen a prova la seva fidelitat, i quan acaben el programa, per xuclar encara més de la mamella, s’apunten a competir a Supervivientes, aventura que té lloc a una illa on els concursants, a més de fer l’imbècil i barallar-se tot el temps, viuen en condicions d’allò més adverses. La diferència bàsica entre l’un i altre, vist que els participants són sempre els mateixos, és la follesca: al primer és un no parar, però al segon, com que les passen ben putes, ningú té pas ganes de mullar. És justament per l’animadversió que sento envers aquest tipus d’entreteniment que no deixa de sorprendre’m un somni que vaig tenir no fa gaire. La cosa començava, com de costum al reialme de Morfeu, sense cap mena de context. No sé ni com ni per què, però la qüestió és que havia estat seleccionat per prendre part en un format televisiu que es rodaria a un regne submarí rotllo Aquaman. Els escollits vam ser transportats en un vehicle amfibi descobert –podíem respirar sota l’aigua amb tota naturalitat– a l’enclavament on viuríem setmanes mirant de superar proves de caràcter ben divers. A la nostra arribada va rebre’ns una desfilada formada per dues dotzenes de cavallets de mar, el Sebastià, la llagosta que parlava amb accent cubà i que estava tothora amb l’Ariel, la sireneta de Disney, i un cor de raps i lluços que interpretaven els grans èxits de One Direction. Els escamarlans acompanyaven a les palmes.

No em direu que no sona brutal. Després d’una acollida d’aquella magnitud, vam acomodar-nos a les magnífiques instal·lacions que havien apariat per a la primera nit, on van convidar-nos a descansar i estar llestos l’endemà per començar les gravacions. Van servir-nos unes copes, la vetllada va allargar-se, una cosa va menar a la següent, ji ji, ja ja... I al final vaig embolicar-me amb una cosina tercera de l’Ariel per part de mare. Com que no tenia cames, feina vam tenir.