Trobem personatges històrics que semblen fets expressament per encarar reptes i esdeveniments cabdals que sense ells no s’haurien resolt o s’haurien resolt de manera desfavorable per als seus pobles. Winston Churchill, per exemple, o el general Charles de Gaulle, el canceller Conrad Adenauer i, en clau domèstica, el nostre Francesc Cairat.
Hi ha un bell bust en bronze modelat per l’escultor Josep Viladomat que rep els viatgers que arriben a Sant Julià, just on comença l’avinguda que du el nom del nostre home, síndic de les Valls entre el 1937 i el 1960. Recordo que quan el Consell General va aprovar el projecte d’honorar-lo dedicant-li una via pública no tothom hi va estar conforme. Hi va haver qui va titllar la idea de retrògrada, d’altres van esgrimir estirabots com que era partidari de no sé quins drets feudals. S’equivocaven en la meva opinió de ple, perquè Cairat el que va fer va ser surfejar les turbulències de tota mena que li van tocar viure a ell i als seus coetanis. No se’l podria enquadrar en el que entenem habitualment per dretes o esquerres. Era essencialment un home prudent, un andorrà que semblava sortit de les pàgines del Manual Digest.
Als primers decennis del segle XX, el nostre país amb prou feines arribava a les 5.000 ànimes. Feia temps que les fargues havien tancat la paradeta, els grans ramats d’animals de llana i també els de peu rodó ja no aportaven la prosperitat dels segles anteriors. Com molts altres lauredians, el jove Cairat passà per la florent Barcelona dels primers anys del segle XX. Molts d’ells feien de dependents del comerç, de bolives, com simpàticament se’n deia, perquè en la parla de les Valls equivalia a demanar-li al client: “I vostè, què vol?”
Uns quants retornaren, altres s’hi quedaren per sempre com ara la família Palau, els Fiter, els Mallol i els Vila. Fins i tot el mateix Cairat fou soci i aficionat a l’orquestra de Pau Casals, de la mateixa manera que qui durant tants anys fou nunci del Comú lauredià, el cèlebre Vileta, cantava als Cors d’en Clavé del districte V de Barcelona.
El 1936, ja saben, esclatà la Guerra Civil espanyola. A la comarca de l’Alt Urgell, com a totes les altres comarques catalanes, les classes treballadores es revoltaren i causaren estralls. A Andorra, com a tota l’àrea fronterera, causava espant, per no dir pànic, només sentir a parlar de l’anomenat Cojo de Màlaga, malfactor disfressat de llibertari que tenia tota la comarca terroritzada fins que va caure abatut per un tret precís disparat des de dalt del campanar de l’església de Bellver. Justícia santa, se’n diu.
Només podia haver sigut el Cojo de Màlaga o companys seus, ves a saber, els que causaren danys al Principat, cremaren l’església romànica de Sant Joan Evangelista d’Aixàs, de baixada s’aturaren al petit oratori de la Mare de Déu de Canòlich, n’afusellaren el retaule de fusta que representa la Verge i el llençaren al riu d’Aós. El petit retaule dedicat a la patrona va ser recuperat en un revolt del Valira pels veïns de cal Tolse i entregat a mossèn Jaume, que acompanyat del síndic el retornà solemnement, foradat de bales, al seu humil oratori.
El síndic Cairat se les empescà tant durant la guerra espanyola com a la Mundial que la seguí per aconseguir farina, queviures i carburant, junt amb productes farmacèutics per a la població. No en abundància, òbviament, però en la quantitat suficient per atendre les necessitats dels autòctons i de l’onada de refugiats, primer d’un bàndol i després de l’altre, que inundaren Andorra. Recordin que a l’època tota la força de policia es limitava a sis agents i un cap, armats d’escopeta, a banda del sometent, així que calia actuar amb molta subtilesa i molta mà esquerra per tirar endavant aquell oasi de pau dins d’una Europa en guerra.
Hi ha fotografies que donen testimoni de l’arribada al Runer de les tropes franquistes vencedores. Són els requetès navarresos, rebuts a la frontera per Cairat, amb el medalló de síndic del costat on figura la Verge de Meritxell. L’oficial al cap dels requetès du brodat un escapulari amb la seva Mare de Déu. Se saluden cortesament i els espanyols tornen enrere.
Em contà Ricard Tor, fent memòria de quan ell era un nen i la seva família regentava l’hotel Riba, on avui hi ha l’oficina de MoraBanc a Sant Julià: un vespre es presentà a l’hotel un escamot d’homes armats. Segurament eren maquis, els resistents antifranquistes que van combatre el règim després de la guerra civil i de la Mundial. Acamparen a la cova de la Margineda, demanaren menjar, el padrí d’en Ricard manà al menut que anés corrent a cal síndic per posar-lo al corrent del que passava i li demanés què havien de fer. Cairat li contestà
–Que el teu padrí els doni tot el que necessitin i demà a sindicatura ja pagarem el compte.– Aquells homes ho prengueren i no tornaren mai més.
Quan vaig venir a Andorra el 1957 per modelar amb el meu amic Bonaventura Naudí el Sant Cristòfol de la Rabassa, el síndic Cairat passava tot sovint per veure com avançava de mica en mica la imatge del patró dins de la gran soca de pi de solana. Aquell va ser un dels últims estius que Andorra acollia una mena d’universitat catalana, que reunia estudiosos de tot el món interessats per la nostra llengua i per la nostra cultura catalana. Recordo especialment un poeta alguerès, que també era capellà, un savi de l’Arieja, Marcel Baïche, i d’altres de qui no recordo el nom però que venien de València, de la Franja, de Mallorca, del Vallespir, del Rosselló… Les trobades les feien dins del casalici de ca la Vall, presidits pel Molt Il·lustre síndic sense complexos. Cal tenir en compte que en aquell temps de repressió franquista la nostra llengua era tabú, i que el copríncep episcopal era monsenyor Iglesias Navarri, que era fill del Pallars, i que havia exercit de capellà castrense i de confessor del general Franco, futur dictador i futur Caudillo.
Plego. Sols voldria haver contribuït a restituir la consideració noble i honorable d’aquest home senzill i bonhomiós, valent i assenyat, que va ser sense cap mena de dubte l’àngel guardià d’aquestes nostres i benaurades Valls en temps de grans tribulacions.
El síndic providencial
9
1
08.02.2024
Trobem personatges històrics que semblen fets expressament per encarar reptes i esdeveniments cabdals que sense ells no s’haurien resolt o s’haurien resolt de manera desfavorable per als seus pobles. Winston Churchill, per exemple, o el general Charles de Gaulle, el canceller Conrad Adenauer i, en clau domèstica, el nostre Francesc Cairat.
Hi ha un bell bust en bronze modelat per l’escultor Josep Viladomat que rep els viatgers que arriben a Sant Julià, just on comença l’avinguda que du el nom del nostre home, síndic de les Valls entre el 1937 i el 1960. Recordo que quan el Consell General va aprovar el projecte d’honorar-lo dedicant-li una via pública no tothom hi va estar conforme. Hi va haver qui va titllar la idea de retrògrada, d’altres van esgrimir estirabots com que era partidari de no sé quins drets feudals. S’equivocaven en la meva opinió de ple, perquè Cairat el que va fer va ser surfejar les turbulències de tota mena que li van tocar viure a ell i als seus coetanis. No se’l podria enquadrar en el que entenem habitualment per dretes o esquerres. Era essencialment un home prudent, un andorrà que semblava sortit de les pàgines del Manual Digest.
Als primers decennis del segle XX, el nostre país amb prou feines arribava a les 5.000 ànimes. Feia temps que les fargues havien tancat la paradeta, els grans ramats d’animals de llana i també els de peu rodó ja no aportaven la prosperitat dels segles anteriors. Com molts altres lauredians, el jove Cairat passà per la florent Barcelona dels primers anys del segle XX. Molts........
© BonDia
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Rami G Khouri
Mort Laitner
Rachel Marsden
Donald Low
Bradley Blankenship
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
Michael Kwet
