Hi ha molts Picassos i moltíssims retrats seus, inclosos autoretrats. Quasi tants com estils i maneres d’interpretar el món. El que fa esgarrifar i alhora admirar entre la plèiade d’artistes que pul·lulen per la Ciutat de les Llums des de la postguerra del 1914-1918, és que tots ells cerquen glorificar el seu retrat. O sia, el seu nom.
El retrat literari que el meu amic Iñaki fa del celebèrrim Pablo Picasso a Pau de Gósol el compto entre els més afortunats i entre els més neutres. També entre els que millor ens el presenta, com un ésser normal i corrent, cosa rara en un home, Picasso, absolutament cregut d’ell mateix. La novel·la, no sé si dir-ne millor crònica, sembla dubtar del destí enlluernador i universal que li espera. Pau de Gósol ens mostra amb intuïció genial com l’artista troba finalment i feliçment la clau per obrir la porta de l’èxit.
En la commemoració del 50è aniversari del seu traspàs, Madrid i Barcelona li preparen magnes exposicions. N’hi seguiran moltes més, i segur que l’espectador hi podrà comprovar la versatilitat i la portentosa capacitat de treball d’aquest a voltes desconcertant creador.
Vet aquí que per afegir-me a l’homenatge trio el Pablo gamberro, el Pablo catxondo. El jove Pablo, quan als 13 anys arriba a Barcelona ja és un pintor amb ofici que domina el dibuix i les tècniques clàssiques. S’instal·la amb la família al barri de Santa Maria del Mar, parla el català de seguida, el català castís dels barris d’aquella Barcelona que ja no existeix. Ingressa a l’escola d’arts i oficis, la cèlebre Llotja, i tots els companys de seguida el prenen com el model en què emmirallar-se. Seran amics per sempre més. Es converteix en assidu de la colla de barrilaires dels Quatre Gats, que també freqüenten Casas Rusiñol. Ja a París es retroba amb un bon estol de col·legues: Apel·les Fenosa, Ricard Canals, Feliu Elies, Manolo Hugué, el gitanet escultor que era el més cràpula de tots...
Entre aquests companys de l’autor del retaule del Guernica –on expressa el que semblava inexpressable– voldria citar dos artistes avui oblidats però que per a mi són testimonis fidedignes d’un Picasso sense la màscara que es posava quan li tocava sortir a l’escenari del teatre de les arts. Em refereixo a Domènec Carles i a Joan Morell.
Començaré per Carles, pintor de bodegons florals de gran predicament entre la burgesia catalana de l’època de l’estraperlo. L’editorial Queralt en publicà unes memòries. Hi conta com convertiren un ruc, literalment, en el primer pintor abstracte: ompliren una paleta amb el més tradicional material policrom, l’acostaren al darrere de l’animal i li posaren davant del morro una carrota per animar l’ase a bellugar la cua. La sucà a la paleta i pintà una tela que l’endemà comprà un galerista prestigiós de la Cité.
Un altre dia, aquells faceciosos barcelonins capitanejats pel prometedor geni malagueny incitaren el barrilaire Manolo Hugué a esculpir un roc extret d’una ruïna de la banlieu. La introduïren al museu del Louvre i la deixaren a sota d’una vitrina que contenia un antic tresor persa. L’endemà, la premsa de París publicava a portada la sorprenent troballa, que al parer els especialistes era una peça històrica de valor incalculable.
I ara parlem de Joan Morell, també company de Llotja de Picasso, fill de Camprodon i que del 1946 al 1949 fou mestre meu a la mateixa Llotja. Cada any feia una visita al seu amic, company i aficionat com ell als toros. Després de la Guerra Civil Espanyola, Morell, que havia emigrat a Sevilla, tornà a Barcelona. Picasso no ho va fer mai més, però quan es retrobaven feia festa grossa. Quan Morell tornava d’una d’aquelles visites, s’esplaiava contant-nos com havia anat la cosa. Doncs bé, en certa ocasió, amb Picasso i Sabartés, el seu home-per-a-tot, secretari, administrador i representant, tot a la vegada, i compartint un sol d’Espanya i un bon Jabugo, truquen a la porta. Sabartés s’aixeca per obrir, i torna a la sala per anunciar que un míster americà demana de veure el mestre Picasso. Ell diu que l’enviï a fer punyetes. Sabartés ho fa diligent, però torna al cap d’uns minuts:
–Xef, l’americà insisteix de veure-us. Guaiteu que pot ser un client de moltes virolles.
Està bé, contesta el geni. Es despulla, es posa la samarreta de ratlles de gondoler venecià i unes calces curtes, agafa una trompeta de fira, es posa a tocar-la, surt per una porta i entra per l’altra, i finalment veuen entrar Sabartés, amb el dit aixecat en senyal de victòria: l’americà, espantat, s’ha esfumat.
Què voleu que us digui: a mi que em donin aquest Picasso i també el de l’Iñaki Rubio.
Enhorabona, ai per molts anys amic meu.
El Picasso de l’Iñaki
8
1
05.04.2024
Hi ha molts Picassos i moltíssims retrats seus, inclosos autoretrats. Quasi tants com estils i maneres d’interpretar el món. El que fa esgarrifar i alhora admirar entre la plèiade d’artistes que pul·lulen per la Ciutat de les Llums des de la postguerra del 1914-1918, és que tots ells cerquen glorificar el seu retrat. O sia, el seu nom.
El retrat literari que el meu amic Iñaki fa del celebèrrim Pablo Picasso a Pau de Gósol el compto entre els més afortunats i entre els més neutres. També entre els que millor ens el presenta, com un ésser normal i corrent, cosa rara en un home, Picasso, absolutament cregut d’ell mateix. La novel·la, no sé si dir-ne millor crònica, sembla dubtar del destí enlluernador i universal que li espera. Pau de Gósol ens mostra amb intuïció genial com l’artista troba finalment i feliçment la clau per obrir la porta de l’èxit.
En la commemoració del 50è aniversari del seu traspàs, Madrid i Barcelona li preparen magnes exposicions. N’hi seguiran moltes més, i segur que l’espectador hi podrà comprovar la versatilitat i la portentosa capacitat de treball d’aquest a voltes desconcertant creador.
Vet aquí que per afegir-me........
© BonDia
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Rami G Khouri
Mort Laitner
Rachel Marsden
Donald Low
Bradley Blankenship
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
Michael Kwet
