L’any que acaba és històric, el reconeixement de part d’aquell patrimoni que ens han llegat els nostres avantpassats, i que hem sabut conservar, ha estat reconegut internacionalment quan la Unesco els ha elevat a patrimoni mundial. Parlem de les festes de l’ossa i la transhumància.
Anteriorment, ja s’havia premiat en aquesta categoria les falles de Sant Joan i la Vall del Madriu-Perafita-Claror. Queda un projecte pendent molt important, el que haurà de reconèixer, com esperem tots, el nostre peculiar i únic Coprincipat. Aquest projecte ha engrescat conjuntament el nostre país, que ha format una pinya entusiasta amb els nostres veïns de l’antic país de Foix, i amb els de l’Urgellet.
Projectes de país, molt nostrats, ara bé, amb el denominador comú de tenir una marca intrínsecament pirinenca. L’estudi del nostre tarannà propi és inseparable del fet identitari que tenim amb la nostra serralada, i de retruc, amb tots els pobles que l’habiten. Sempre he afirmat que, quan em demanen quin és el meu país, jo els responc que Andorra, però que la meva pàtria gran és el Pirineu.
Andorra, per la seva evolució històrica, i el seu estatus socioeconòmic, ha pogut preservar una part del seu patrimoni cultural, tant religiós com civil, si bé amb desigual fortuna. Només s’ha de recordar que en les darreres èpoques s’han ensorrat notables cases pairals, com Cal Solana del Pui d’Andorra la Vella, per ser substituïdes per elements arquitectònics sense cap rellevància patrimonial.
Les darreres setmanes he gaudit molt de la lectura de la Companyia nòrdica, escrita de forma magistral per l’amic Albert Villaró. L’autor, a més de proposar-nos un recorregut per les nostres muntanyes, incloses les valls andorranes, durant la sanguinària primera guerra carlina, ens regala part de la nostra mitologia i rescata notables antigues cases pairals.
Galleuda, una casa situada serra amunt, a ponent de Coll de Nargó, n’és una. Casalot gran, amb capella pròpia, gran quantitat d’estances, corts, pallers i corrals, aixoplugats per una gran extensió de jornals de terra. Un autèntic palau rural pirinenc avui en ruïnes.
Galleuda no és l’únic tresor civil del nostre passat pirinenc que està tenint la mateixa sort, un altre exemple històric seria Favà, una casa espectacular que trobem a Cabó, al Cap de la Vall, amb la seva capella particular de Santa Margarida, i la seva majestuositat, erigida com un antic castell sobre una penya. El llistat, malauradament és llarg. Hi ha hagut algunes cases que han tingut la sort de ser recuperades, amb més o menys gràcia, quan ja corrien la mateixa sort.
Però malauradament, la major part d’aquestes, correran el terrible destí d’ensorrar-se del tot, els pròxims anys. I amb elles centenars d’anys d’història cauran literalment en l’oblit. La casa és el nucli sagrat dels pirinencs, era l’estructura bàsica social, econòmica i emocional. La importància era tal, que els cognoms perdien pes en pro del nom de la casa.
Jo tinc el trist honor d’haver estat el primer no nascut en la casa pairal dels meus avantpassats, Cal Giró de Sauvanyà. Com Galleuda, era una casa enorme i solitària, a la capçalera de la vall de Tost, just a sota el mític coll de Creus, on la finca trencava amb el terme d’Adraén. Els meus ancestres havien construït una autèntica joia: una cuina notable, una sala molt gran, una vintena d’habitacions, una capella a l’exterior dedicada a Sant Pere, la talla del qual va ser realitzada per un avantpassat que hi tenia un taller de fusteria. La part més extensa l’ocupaven l’era, les corts, els pallers i els corrals. Una estructura harmònica, pràcticament autosuficient. A més, disposava d’aigua corrent permanent, canalitzant una de les fonts que hi ha a sobre la casa, i gràcies a l’enginy del padrí Francesc, també generaven electricitat, aprofitant un antic molí (cal recordar que la llum va arribar a Torà de Tost ben entrat el segle XXI!).
Avui tot està en ruïna avançada i progressiva. Una casa amb tanta història, que tants contrabandistes, provinents d’Andorra, havia aixoplugat i salvaguardat. La padrina Paula hi havia elaborat uns magnífics formatges serrats d’ovella, que el Ton de la Perica de la Seu havia adquirit per formar part de la quèstia, pagada biennalment pels andorrans al bisbe. Un espai plegat de carlins, o soldats republicans i franquistes en les passades guerres civils. Història pirinenca en vena.
Que molts d’aquests antics tresors no corrin aquesta sort, la mateixa que està patint Cal Giró, Favà, Galleuda, o tantes altres.
Amb aquest profund desig, el Quim del Giró, us desitja un feliç any nou 2024!
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Rami G Khouri
Mort Laitner
Donald Low
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
Michael Kwet
visit website
