A punt estem de sobrepassar el solstici d’hivern, on tots els pobles de l’hemisferi nord celebren la festa del sol invictus, el moment en què l’Astre Rei, després del repetitiu periple de cada any, reneix per anar allargant els dies fins als albors de Sant Joan. El cristianisme va saber aplicar el pragmatisme de celebrar el Nadal en aquesta festa, i des de llavors, molts, sense saber-ho, celebrem la victòria anual del sol vinculada al naixement de Jesucrist.
Aquests dies certifiquen també l’entrada astrològica a l’hivern, cada cop més cronològic que climàtic, i moltes de les nostres criatures, domèstiques i salvatges, es disposen a afrontar el període més fred de l’any, a fi d’arribar a la resurrecció primaveral. Un cicle que es va repetint des de temps immemorials.
Precisament, la nostra transhumància acaba de ser reconeguda com a patrimoni mundial, una tradició estretament vinculada als cicles anuals. Amb això recordem aquelles èpoques on les nostres muntanyes estaven farcides de ramats d’ovelles, tant del país com dels que venien a conllogar des de les planes d’Urgell, utilitzant les antiquíssimes carrerades.
Als nostres frondosos boscos, les osses ja fa dies que són arrecerades als seus caus per hivernar, els galls fers miren de sobreviure menjant fulles de coníferes, i els llops, tan vinculats amb la nostra mitologia ancestral, buscaven refugi per a les seves manades, cuidant especialment les seves femelles, en espera que naixessin els nous llobatons. És per això, que els bascos anomenen al febrer Otsaila, literalment el mes dels llops.
Aquest cànid ha estat sagrat des de temps immemorials. Els ilergets l’anomenaven Tir, i d’aquí el nom primitiu de Lleida, Iltirtia. Els fundadors de Roma, Ròmul i Rem, van ser criats per la lloba capitolina, i tot i no conservar cap relat mitològic antic a casa nostra, apareix sovint a les llegendes del Pirineu, en alguns casos com a identificació de la saviesa, com el vell monarca llop, que va designar el Tamarro com a hereu del regne animal andorrà, o en altres, com una personificació del mal, seguint el Sant Benet que li ha estat assignat sovint, pel perill que representava per als ramats quan pasturaven a les estives.
Com a antagonisme del llop, el corder ha estat símbol de tot el contrari, representant la bondat, innocència i puresa. El cristianisme, especialment en l’art romànic, utilitza el corder com a símbol de la victòria del bé, sobre les forces del mal, representat amb l’Agnus Dei, l’anyell de Déu, del qual en podem veure un magnífic exemple medieval pintat, in situ, a les parets de l’església de Santa Coloma.
Som en un país, al bell mig d’una serralada, que ha estat sempre terra de llops i corders. Sí, corders. Els nostres legisladors, tant d’aquí com dels nostres veïns del sud, haurien de dictar com a delicte greu tot aquell que utilitzi, públicament o privadament, la paraula xai, des del sud del port d’Incles fins a Múrcia o des de l’Aragó fins al Baridà o la Panadella. Cada cop que veig la paraula xai en la carta d’un restaurant, o en el rètol d’una carnisseria, se m’agita tant l’estómac com es deuen remoure els nostres avantpassats en les seves morades eternes.
Pel que fa al llop, preparem-nos per a la seva reconquesta. Sabem que torna. Els darrers anys ja se n’han detectat més d’una vintena vinguts del nord d’Itàlia, després de travessar Occitània. Al Quim petit i a mi és un animal que ens apassiona, i el considerem de ple dret el nostre animal totèmic. Volem que la societat es prepari per a la seva inevitable tornada a casa nostra, ho està fent sol, sense reintroduccions artificials, com si l’instint el fes tornar al Pirineu, que va ser casa seva molt abans que l’home hi posés per primer cop el peu.
Haurem de trobar la manera de conviure feres i humans. La natura, més tard que aviat, sempre acaba recuperant el terreny perdut.
Llops i corders
15
1
18.12.2023
A punt estem de sobrepassar el solstici d’hivern, on tots els pobles de l’hemisferi nord celebren la festa del sol invictus, el moment en què l’Astre Rei, després del repetitiu periple de cada any, reneix per anar allargant els dies fins als albors de Sant Joan. El cristianisme va saber aplicar el pragmatisme de celebrar el Nadal en aquesta festa, i des de llavors, molts, sense saber-ho, celebrem la victòria anual del sol vinculada al naixement de Jesucrist.
Aquests dies certifiquen també l’entrada astrològica a l’hivern, cada cop més cronològic que climàtic, i moltes de les nostres criatures, domèstiques i salvatges, es disposen a afrontar el període més fred de l’any, a fi d’arribar a la resurrecció primaveral. Un cicle que es va repetint des de temps immemorials.
Precisament, la nostra transhumància acaba de ser reconeguda com a patrimoni mundial, una tradició estretament vinculada als cicles anuals. Amb això recordem aquelles èpoques on les........
© BonDia
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Rami G Khouri
Mort Laitner
Donald Low
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
