Enric Cerqueda i Gispert va marxar del seu poble, Vilanova de Banat, per començar a treballar a una edat que ara ens esgarrifaria. En els nostres dies tampoc acostuma a ser habitual que algú que comença en una feina s’hi acabi jubilant. Potser per aquest motiu, l’any 2002 li varen concedir la Medalla al Treball Francesc Macià. En cinquanta anys va poder fer tots els papers de l’auca en un restaurant prou conegut de Barcelona, el 7 Portes. El primer record que en tinc, d’aquest local, és d’un diumenge de novembre quan l’Enric ens va portar a veure les cues que s’hi organitzaven davant de persones esperant tanda per a poder-hi menjar. Barcelona encara no havia estat olímpica i aquesta mena d’aglomeracions humanes eren l’excepció a la Ciutat Comtal.
Tot i que havia començat des de sota jo sempre l’havia vist exercir de maître. L’etimologia de la paraula ens remet als mestres, però la seva elegància i les seves maneres, exquisides, em portaven a pensar en un majordom anglès. A mesura que vaig créixer vaig poder discernir les diferències, però també ressaltar les similituds, entre les dues professions. Hi va ajudar molt el dia que, amb gran expectació per la meva part, ens va ensenyar les interioritats del restaurant. Els reservats, la cuina, les sales per a festes. El 7 Portes sempre havia estat un restaurant on quedaven polítics, periodistes i altres personatges coneguts. Sempre atent als desitjos dels seus clients, amb un somriure de benvinguda, però a l’hora prou autoritari perquè el servei de les taules fos eficient, el que l’Enric devia veure en aquell restaurant i especialment en els seus reservats sempre em portava a pensar en una petita pel·lícula d’espies. No dubto que, en més d’una ocasió i donats els companys de taula que atenia, el seu silenci era del tot imprescindible.
Arribar a Barcelona, tan jove, també li va fer descobrir la part noctàmbula de la gran ciutat, amb tot el que això comporta d’aprenentatge sobre les persones. Potser per aquest motiu, molts matins abans d’entrar a treballar i mentre ell feia un cafè, convidava algun dels que encara no havien tancat la nit i no es podien pagar la darrera cervesa. Cal pensar que no massa lluny del restaurant hi havia una sala mítica com la Zeleste, un local prou important de la contracultura barcelonina, als anys 70.
No era un home de massa paraules, però potser pel que havia vist, pel que no podia explicar o pel que havia viscut, es feia escoltar. Una de les moltes frases que em va marcar, la va pronunciar durant un enterrament quan em va dir: “Marià, jo ja em vaig posant a primera línia”. Una reflexió que en el seu moment em va sobtar i que ara em trobo repetint als que m’envolten. S’estimava molt les seves arrels, sempre pendent del temps que feia a la serra del Cadí. Tant és així que els més propers a ell, no es van sorprendre gens quan ens va deixar el dia de Santa Cecília, patrona de Vilanova.