Podria començar rondinant per l’imminent canvi d’hora, però per sort, la primavera arriba malgrat les decisions polítiques. Queden un grapat d’hores per a que aquesta estació, en el seu vessant astronòmic, sigui un fet –demà, dia 20, pels volts de les quatre de la matinada–, però els arbres del Parc Central ja fa dies que han florit i la processionària, les corrues de la qual ja desfilen pels boscos, ens recorda que també estem a les portes de la Setmana Santa, festivitat per la primera lluna plena de primavera. Els veritables especialistes, però, a l’hora de pregonar aquesta bona nova són els ocells.

Ja fa dies que refilen. Les necessitats genètiques apresten i moltes espècies ho demostren amb aquesta expressió sonora, de gran bellesa. El cant dels ocells s’acostuma a fer més palesa a trenc d’alba o tot just acabat de ploure. Ara les zones arbrades, que potser encara no han fullat, demostren estar plenes de vida. Merles, caderneres, rossinyols, tintimpelles, entre molts d’altres, fan mostra de les seves virtuts per tal d’atraure el sexe contrari. Amb tot, no ha arribat el cucut, un altre gran herald de l’estació, el cant del qual fins i tot ha aconseguit inspirar els rellotgers. De fet, el seu nom, no deixa de ser una onomatopeia d’aquest monòton cant, com també ho és el de la puput, que passeja orgullosa la cresta, en la seva tornada de l’Àfrica.

Els humans, no només hem assignat alguns verbs que descriuen el seu cant, com ara marruquejar, escatainar, refilar... Donat que utilitzem el llenguatge per a comunicar-nos, també hem jugat a transcriure els seus cants en paraules. De fet, la mimologia –que no vol dir res més que imitar de paraula, o el que seria el mateix, interpretar sons i sorolls animals mitjançant paraules– es dedica a recollir aquestes expressions sorgides de la cultura popular. I si parlem de mimologia, en cap cas podem passar per alt Josep Espunyes, un dels que més ha treballat per donar a conèixer aquesta branca del folklore.

Per si de cas no m’he explicat prou bé, res millor que utilitzar un exemple. Així, un veí del poble de Civís, quan sent cantar una guatlla, és possible que transcrigui aquest so per un matemàtic “set per vuit”. En canvi només que ens desplacem fins a la Ribera, a un poble com Artedó, el mateix ocell anunciarà “blat, florit”. Entre les moltes transcripcions existents, potser la més llarga cal atribuir-la a les orenetes. Quan arribin, si hi parem atenció, potser ens despertaran amb la sonsònia, “lleva’t, lleva’t, lleva’t, de bon dematí, que jo ja he anat a França i ja torno a ser aquí”. En el cas de les peramolines, tal com recull en Josep Espunyes, tornen de Castellfollit de Riubregós, a l’Anoia –França ja queda lluny de Peramola– i les que va descriure en Verdaguer s’arribaven a Montserrat abans de tornar.

El cas és que, com deia el poeta, qualsevol dia els seus nius tornaran a penjar dels nostres balcons i en podrem escoltar el cant. Això si algú, seguint el signe dels temps, no se’n queixa a les autoritats pertinents!