Probablement sabeu que hi ha una proposta en coproducció amb el Teatre Nacional de Catalunya des de l’Escena Nacional d’Andorra. La dirigeix fins al 28 de gener a la Sala Petita del TNC Ester Nadal. Una proposta que es diu així: Andorra. Max Frisch, l’autor de la criatura, va escollir el nom del Principat com a topònim d’un país fictici, desconegut, petit i conceptual. Un concepte de territori, tancat, neutre, amb identitat forta, que no es fica en els problemes dels veïns.

El text és del 1961 i ben bé s’hauria pogut dir Suïssa, però imagino que l’autor no volia embolicar-se massa i millor ubicar la trama en un país desconegut i exòtic, i que la majoria dels seus lectors no sabien ni que existia. Potser un dia escoltant la ràdio amb el seu amic Brecht va sentir Ràdio Andorra i va pensar en el jueu andorrà.

L’argument parla d’identitat i de com ens fem forts en les creences, dolentes o no, de les etiquetes que ens posem i que ens posen i que finalment, a força de repetir-les, ens acabem per creure. Parla d’emblanquinar parets, de ser només el que sembla que som, sense gratar, de mirar cap a l’altre costat quan no vull implicar-me. De fer les mentires realitat fins a les darreres conseqüències. Un concepte que ara sembla una mica més a prop.

Aquesta Andorra té un país veí que persegueix els jueus. Un dels personatges, el mestre, apareix misteriosament amb un nano, l’Andri, a qui per salvar d’aquells malvats, decideix adoptar i es converteix en el jove jueu, amb l’estigma que això porta: els jueus són així. Quan finalment l’exèrcit veí entra al país, tothom acaba per assenyalar el noi: el soldat gelós, l’hostaler que no vol que li tanquin el negoci, el metge que-no-és-racista-però... El mateix Andri, que desestima els crits del seu pare per revelar la naturalesa falsa de jueu, però que ja assumeix com a seva la identitat jueva perquè se sent diferent. La tragèdia, que al text original s’anuncia des de l’inici, és inevitable.

La música de Lluís Cartes acompanya molt bé, tot i que l’espai sonor a vegades confon una mica. Com la il·luminació, que potser per lluir els audiovisuals, queda una mica tènue i fa brillar poc alguns moments. Al repartiment destaquen Roger Casamajor, Oriol Guillem i Marta Pellegrina. Oriol Cervera, en el paper d’Andri, potser amb certa falta de pes, és molt a lloc.

La funció ens va quedar una mica lenta de ritme i la resta de l’elenc, els veterans, resolutius, sense més. L’Ester treballa amb una poesia i una varietat de llenguatges molt potent, amb idees, conceptes i estil, que li fan tenir veu pròpia i que podem reconèixer. Potser perquè no es volia deixar res al tinter, de vegades ens vam perdre en la falta de definició de camins i apostes; la indefinició pot acabar en manca de risc. Desitgem que les funcions que resten afinin el muntatge i esperem que aquesta col·laboració al TNC generi més oportunitats a altres professionals, i és un orgull poder veure talent fet a casa, joves i grans, consagrats i novells, i actrius que hem vist créixer, com la Marta a L’Animal i a la Jocand, i que s’obre camins amb fermesa.