La tecnologia sempre m’ha apassionat, per això vaig decidir estudiar enginyeria. I ja en aquella època es parlava d’intel·ligència artificial i de xarxes neuronals. No estem parlant d’una tecnologia nascuda fa poc, a les universitat ja se’n parlava fa més de 25 anys. El que sí que ha succeït més recentment és que ara s’ha popularitzat i consolidat gràcies a dos factors que han permès l’aparició de models comercials.
En primer lloc, amb els anys, Internet ha generat l’element essencial perquè qualsevol model d’intel·ligència artificial pugui aprendre: dades. I, en segon lloc, la capacitat de processar les dades que tenim avui en dia no té res a veure amb la que teníem fa 25 anys.
Recordo que en la meva època universitària ja es debatia sobre l’ús que es faria d’aquesta tecnologia i sobre els potencials riscos que comportaria un mal ús. L’opinió majoritària d’alumnes, professors i doctorands era que la tecnologia per si mateixa no és perillosa. El vertader perill som les persones, que espremem la tecnologia fins a límits insospitats.
Poques innovacions tecnològiques escapen a aquest debat. Ho hem vist en la indústria financera i l’aparició de les xarxes blockchain. En un altre àmbit, ho estem vivint les darreres setmanes amb un encès debat a l’entorn del videoarbitratge (VAR) i si aquesta tecnologia està ajudant a millorar la presa de decisions dels àrbitres de futbol. És el VAR una mala tecnologia? Rotundament no, però cada dia podem llegir contundents opinions en sentit contrari. El rugbi ja fa molts anys que el va incorporar com a eina de suport a l’arbitratge. Convindrem que ho ha fet amb èxit, que els partits estan més ben arbitrats i s’eviten errors. Jugadors, tècnics i aficionats tenen plena confiança en el funcionament i l’ús d’aquesta tecnologia. No la qüestionen i la reconeixen com un element de millora del seu esport.
Just el contrari del que passa al futbol. El que va néixer amb la vocació d’ajudar els àrbitres i reforçar el sentit de justícia ha esdevingut una font de conflicte permanent i ha augmentat la percepció que els àrbitres són parcials i ajuden els equips grans.
Com pot ser que una mateixa solució tecnològica, aplicada a esports i regions diferents, tingui valoracions tan oposades? Succeeix, senzillament, perquè els que utilitzen les tecnologia ho fan amb objectius i motivacions diferents, i això acaba influint en la percepció de la gent respecte a la tecnologia.
No tinc cap dubte que passarà el mateix amb la intel·ligència artificial: trobarem empreses que en faran un bon ús i contribuiran a fer-les més eficients, milloraran la presa de decisions i potenciaran i acceleraran molts negocis. Però també n’hi haurà que en faran un mal ús, i utilitzaran aquesta tecnologia per als seus propis beneficis més enllà del que és èticament correcte, robant dades i claus de seguretat, no respectant la propietat intel·lectual i difonent massivament informacions falses.
I davant d’aquesta realitat, què han de fer els nostres governants per protegir-nos? La regulació és necessària, sens dubte, però sempre anirà un pas endarrere de l’evolució tecnològica. Les xarxes socials en són un exemple. La solució passa per emmirallar-se en el que han fet altres sectors, com el financer. A ningú se li escapa que estem davant d’un sector molt regulat, però la regulació per si sola no ha estat suficient per evitar les males praxis arreu. La clau ha estat desenvolupar mecanismes de supervisió que vetllen perquè les empreses del sector financer operin segons les normes.
Una cosa similar hauria de succeir amb la IA. No hem de pensar únicament com la regulem. També s’ha de facilitar l’aparició d’organismes públics que s’encarreguin de detectar quines empreses no estan operant segons les regles establertes. Per supervisar els diferents algoritmes i models d’IA serà necessari desenvolupar altres algoritmes d’IA que s’encarreguin de fer-ho. No hi ha una altra solució, i perquè l’Administració sigui capaç de fer-ho haurà de disposar dels millors professionals.
I és aquí on bona part dels governs nacionals i supranacionals tenen el seu taló d’Aquil·les. Els enginyers, analistes i programadors no veuen l’Administració pública com un lloc atractiu per fer carrera professional. Treballar al sector públic, avui dia, no està prestigiat ni, en posicions qualificades, ben pagat. Capgirar aquesta realitat és la clau per garantir el desenvolupament d’organismes i mecanismes de supervisió i control dels usos que es donen a la tecnologia. En cas contrari estarem condemnats a la voluntat de les empreses. I les experiències més recents no són gaire bones.
VAR, IA i servei públic
15
7
19.02.2024
La tecnologia sempre m’ha apassionat, per això vaig decidir estudiar enginyeria. I ja en aquella època es parlava d’intel·ligència artificial i de xarxes neuronals. No estem parlant d’una tecnologia nascuda fa poc, a les universitat ja se’n parlava fa més de 25 anys. El que sí que ha succeït més recentment és que ara s’ha popularitzat i consolidat gràcies a dos factors que han permès l’aparició de models comercials.
En primer lloc, amb els anys, Internet ha generat l’element essencial perquè qualsevol model d’intel·ligència artificial pugui aprendre: dades. I, en segon lloc, la capacitat de processar les dades que tenim avui en dia no té res a veure amb la que teníem fa 25 anys.
Recordo que en la meva època universitària ja es debatia sobre l’ús que es faria d’aquesta tecnologia i sobre els potencials riscos que comportaria un mal ús. L’opinió majoritària d’alumnes, professors i doctorands era que la tecnologia per si mateixa no és perillosa. El vertader perill som les persones, que espremem la tecnologia fins a límits insospitats.
Poques innovacions tecnològiques escapen a aquest debat. Ho hem vist en la indústria........
© BonDia
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Rami G Khouri
Mort Laitner
Rachel Marsden
Donald Low
Bradley Blankenship
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
Michael Kwet
