Abans de sortir, el més vell dels portadors li demana de nou al Miquel: així doncs, vols intentar-ho? Ell no respon. S’enfila els trenta-un quilos de discos a l’esquena. Aquells discos que amenacen d’endurir el seu camí, ben segur canten sobre la joia de viure, l’amor, el sol d’Espanya i la bona vida.
Quan tot el grup està preparat enfilen el camí l’un darrere de l’altre, amb un pas compassat, lent però ferm. En Miquel és el quart de la filera, darrere de l’ancià que abans de partir li recomana: respira regularment i camina sobre les meves petjades, i no oblidis que a la muntanya un home que s’estira és un home mort. L’any passat un estranger va aturar-se per descansar just a dos-cents metres del poble, i no el trobaren fins a la primavera següent en molt bon estat de conservació.
Bona sort, Miquel! Pensà la vella de l’hostal. Tant de bo arribis a bon port, tot i que els teus companys no tenen cap confiança en què ho aconsegueixis. Potser finalment estaràs al nivell dels teus companys de l’any anterior, que entre trenta van carregar, i descarregar, els elements metàl·lics d’un pont, un total de dos mil cent quilos. O d’aquell portador que en tres hores va fer el recorregut des de l’Hospitalet al Pas de la Casa carregant una cuina elèctrica de setanta quilos.
Els portadors acostumen a cobrar entre tretze i catorze pessetes per càrrega (al voltant de cent vint o cent trenta francs). Un bon portador, doncs, pot obtenir uns sis mil francs per viatge. Hem de tenir en compte, però, que la tornada la fan sense càrrega i que a l’Hospitalet han de pagar l’hostal i menjar. Només cal una tempesta o que la duana els bloqui el pas perquè gastin tot el que guanyen en poc temps i tornin a casa seva amb unes poques pessetes per donar a la família. Qui s’encarrega de fer les negociacions és el cap de files, habitualment l’home més fort i capacitat del grup. Ell s’encarrega de fer les negociacions per tots i de pactar un bon preu per quilo de mercaderia.
La tasca dels portadors és tan dura que el cor i els pulmons no aguanten aquesta feina durant gaire temps. En aquest sentit, cal dir que tot i que a França estan permesos, no tenen cap dret ni els defensa cap organització sindical. A més, es troben a mercè del transitari de torn, que pot prescindir dels seus serveis quan vulgui.
A finals de febrer s’acaba la temporada de feina, i molts d’ells marxen a treballar als camps de conreu, a la construcció o netegen les sabates dels turistes que arriben a Andorra.
Val a dir que en poc temps els portadors estan cridats a desaparèixer. Les expedicions a llocs tan freds i extrems com el Pol Nord han donat peu a desenvolupar vehicles capaços de travessar la neu i el gel i carregar alhora sis-cents quilos de pes. S’anomenen Weasels, han estat ideats pels britànics i fabricats per Studebaker, la coneguda fàbrica d’Indianna.
(CARON, Robert. De l’Alaska aux cols Andorrans, a: Detective, núm. 406, 1954).