De moment, la ministra del ram no surt a les notícies del vespre fent la relació de contagis, casos confirmats, ingressats a l’UCI, desnonats i la taxa de reproducció del virus. Però la pandèmia és una realitat innegable.
Durant un temps, Govern, amb un comportament propi dels negacionistes més obtusos, ho ha negat. El raonador del ciutadà, Marc Vila, ha explicat que no fa gaire un ministre li havia comentat: “vols dir que n’hi ha per a tant?” La indiferència ha estat la pràctica preferida pel govern de DA en la crisi de l’habitatge.
Se’ns va arribar a dir que la solució era desterrar els afectats a l’altra banda de la frontera.
Els crèduls lectors de la premsa de color salmó ens expliquen, amb aire doctoral, que a tot el món passa el mateix, suggerint que el millor que podem fer és “creuar-nos de braços”. Obvien l’evidència que la crisi varia segons el país i el moment, que uns estats tenen una llarga tradició de polítiques socials d’habitatge, mentre que al nostre, aquestes actuacions són inèdites. Gunnar Myrdal, premi Nobel d’economia el 1974, ja va advertir que “els dogmes econòmics són els més impermeables a l’evidència científica”.
Amb anys de retard, sembla que la casta política del bloc dominant al país comença a prendre consciència de la gravetat de la malaltia, també que els medicaments o, més bé, els placebos que han aplicat fins ara no serveixen per “aplanar la corba” de l’especulació ni per posar fre a la temeritat dels superpropagadors del virus.
Però n’hi ha més, sembla com si ningú s’hagués pres la molèstia d’identificar el virus i la variant andorrana d’aquest. Sense identificar el virus, difícilment el podrem combatre. Alguns diagnòstics i remeis que escoltem, molt propers a la xenofòbia, erren a l’origen com els que van batejar a la grip del 1918.
Perquè l’origen del virus és el finançament de l’economia, la desvinculació dels preus immobiliaris dels fonaments econòmics, o sigui dels ingressos dels empresaris de negocis no especulatius i de les famílies treballadores.
En canvi, la soca andorrana del virus és una vella mutació que ha infectat l’economia del país en un procés sense aturador d’acumulació especulativa a les mans del bloc financer-terratinent, acumulació que procedeix de la despossessió de treballadors i petits empresaris. Una extracció feta amb la connivència del poder polític, que ha practicat un intervencionisme asimètric, un descarat “assistencialisme” en favor dels grans tenedors de propietat i del negoci bancari. El caldo de cultiu d’aquesta “soca”, que ha agreujat els efectes de l’epidèmia, és el subdesenvolupament del sistema de protecció social andorrà, el desordre i l’absència de planificació del sector d’allotjament turístic juntament amb la irrupció massiva, encoratjada pels governs de DA, de capital especulatiu en cerca de “refugi”.
Les polítiques urbanístiques i les inversions públiques s’han orientat, de manera gairebé exclusiva, a fer l’acompanyament i la valorització del patrimoni territorial privat. Un intervencionisme, cal remarcar, que mai ha escandalitzat els talibans del liberalisme.
Podien haver fet polítiques públiques en favor de la qualitat de vida dels ciutadans, amb un urbanisme que prioritzés la funció social de la propietat, l’ús eficient dels recursos, la vida social, la mobilitat... No han tingut ni la imaginació, ni el coratge de fer-ho. El resultat –ara se n’adonen!– ha estat la creació d’una morfologia urbanística depredadora, jerarquitzada, excloent i injusta.
Haurem de lluitar per a revertir la situació. Paga la pena intentar-ho.
La pandèmia immobiliària
4
1
22.11.2023
De moment, la ministra del ram no surt a les notícies del vespre fent la relació de contagis, casos confirmats, ingressats a l’UCI, desnonats i la taxa de reproducció del virus. Però la pandèmia és una realitat innegable.
Durant un temps, Govern, amb un comportament propi dels negacionistes més obtusos, ho ha negat. El raonador del ciutadà, Marc Vila, ha explicat que no fa gaire un ministre li havia comentat: “vols dir que n’hi ha per a tant?” La indiferència ha estat la pràctica preferida pel govern de DA en la crisi de l’habitatge.
Se’ns va arribar a dir que la solució era desterrar els afectats a l’altra banda de la frontera.
Els crèduls lectors de la premsa de color salmó ens expliquen, amb aire doctoral, que a tot el món passa el mateix, suggerint que el millor que podem fer és “creuar-nos de braços”. Obvien l’evidència que la crisi varia segons el país i el moment, que........
© BonDia
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Rami G Khouri
Mort Laitner
Rachel Marsden
Donald Low
Bradley Blankenship
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
Michael Kwet
