Fullejant papers vells digitalitzats, topo amb un article publicat al setmanari barceloní La Veu de Catalunya el 1893, fa 130 anys, que porta per títol Montecarlo a Andorra, i el llegeixo per curiositat. N’és autor l’escriptor reusenc Cosme Vidal, que signava amb el pseudònim Josep Aladern i que havia publicat l’any anterior el llibre Cartes andorranes, crònica literària d’una estada al nostre país. L’article és dictat, segons declara el seu autor, pel seu “enamorament” vers el nostre país, però és també un clar exemple d’algú que, des de la premsa estrangera, es fica allà on no el demanen.

Narra l’articulista que tres comissionats del Consell General havien viatjat a París amb l’encàrrec de negociar prop del govern francès algunes concessions, entre les quals les de la instal·lació d’una casa de joc en terra andorrana. “Los tres comissionats”, diu Vidal, “no són altres que tres amos de posada, barreja de taverna i fonda, l’un de Sant Julià, l’altre d’Andorra la Vella i el tercer d’Ordino, coneguts respectivament per Huguet, Nyerro i Ton del Jan”. En tornar de la capital francesa, els comissionats van donar compte al Consell dels resultats de les gestions. Segons l’autor de l’article, el Consell “obra a impulsos d’una companyia francesa, qual plan és establir a Andorra una gran casa de joc muntada a l’altura de la famosa de Montecarlo”. I no s’està de preguntar-se si el projecte pot convenir al país pirinenc i de respondre’s amb una nova pregunta: “És gens honrós per a Andorra deixar que a l’ombra de sa independència s’hi amagui el pillatge i potser en molts casos fins lo crim?”. I respon: “No, mil vegades no”, i per això demana al Govern espanyol que hi faci alguna cosa i es declara esperançat que “el digníssim bisbe de la Seu d’Urgell, investit de son poder, sabrà posar a ratlla aquests andorrans que, deslligant-se de tota autoritat, van a l’estranger a vendre sa independència”.

L’autor de 'Cartes andorranes' posa el dit a la nafra d’una qüestió que feia molt de temps que cuejava a casa nostra, que havia enfrontat els andorrans del “partit francès” i els del “partit del bisbe”, per dir-ho en la fraseologia de l’època, i que havia culminat en l’anomenada Revolució de 1888, quan un alçament d’homes armats va destituir el Consell per la força i va imposar un Consell revolucionari. La Revolució va durar uns quants mesos i s’hi van registrar episodis violents, si bé no es va arribar a vessar sang. I al capdavall, les forces en pugna van fer la pau en un tractat signat a Escaldes davant notari, damunt del pont dels Escalls.

La casa de joc no va arribar, però l’article de Cosme Vidal dona compte que cinc anys després el Consell General continuava interessat en la seva instal·lació, per a la qual, però, caldria esperar encara ni més ni menys que un segle i quart.

Es pot trobar aquest article a la plataforma digital ARCA (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues), setmanari La Veu de Catalunya, 25 de juny del 1893, pàgina 4.