Sempre és delicat parlar de terrorisme. Produeix víctimes i dolor: no podem oblidar-ho. A casa nostra hem viscut, entre d’altres, la massacre de l’Hipercor, l’any 1987, o els atemptats de Barcelona i Cambrils de 2017. Tots dos fets van comportar conseqüències col·laterals: després de l’acció d’ETA, una part de l’independentisme català va deixar d’emmirallar-se en la lluita armada basca; el paper dels Mossos d’Esquadra l’agost del 2017 va despertar la gelosia centralista dels aparells de l’Estat, que van intentar criminalitzar l’actuació de la policia catalana l’1 d’Octubre, temptativa evitada per una sentència exemplar del magistrat Ramón Sáez.
Reivindico la legitimitat per parlar de terrorisme dels qui ens vam manifestar contra l’assassinat de Puig Antich, ara fa cinquanta anys, contra les darreres execucions del franquisme l’any 1975, contra els GAL de Barrionuevo i Vera, contra la mort de Miguel Ángel Blanco el 1997 o contra l’atemptat que va acabar amb la vida d’Ernest Lluch el 2000. La legitimitat dels que els anys vuitanta i noranta vam intentar donar protecció des de les institucions als militants del PP i el PSC amenaçats, i dels que vam testificar davant l’Audiència Nacional l’any 1995 a favor dels acusats d’haver format part de Terra Lliure. El nostre testimoni no va evitar la seva condemna, però va influir en l’indult posterior.
Terrorisme és un concepte sovint relatiu i fàcilment manipulable. El nazisme considerava terroristes els partisans francesos que lluitaven per la llibertat del seu país. Acabada la Segona Guerra Mundial, aquells guerrillers van ser homenatjats com a herois. A Espanya, en canvi, els maquis republicans van ser inclosos l’any 1947 dins el “Decreto-Ley sobre represión de los delitos de bandidaje y terrorismo” i encara esperen una rehabilitació plena com a combatents per la democràcia.
Israel està avui perpetrant un genocidi terrorista a Gaza afirmant que lluita contra el terrorisme de Hamas. Però l’estat d’Israel va néixer d’accions com l’atemptat de l’Hotel King David de Jerusalem, el 1946, amb prop de cent morts, dirigit per qui acabaria essent primer ministre, Menahem Begin. La barbàrie de l’Holocaust no disculpa que Israel assassini ara 23.000 persones, moltes d’elles nens i nenes. Netanyahu ha arribat a acusar el Govern espanyol i el secretari general de l’ONU de connivència amb el terrorisme per haver denunciat les morts a Gaza.
A l’Estat espanyol, el PP i Vox, que encara es neguen a condemnar amb claredat la dictadura franquista, desqualifiquen els pactes del PSOE amb els “terroristes“ d’EH Bildu, amb els “colpistes” de Junts i ERC, i amb els “comunistes radicals” de Sumar. Alguns mitjans de Madrid intenten tapar la vergonya dels acords del PP amb l’extrema dreta argumentant que a l’altra banda hi ha forces no democràtiques. És un insult a la intel·ligència i a la història. El PP, en considerar un cop d’estat el procés independentista català, resta importància als tancs al carrer i a l’assalt al Congrés el 1981; utilitza l’argument d’un terrorisme que ja no existeix per qualificar la moció de censura a Pamplona com a “pacte d’encaputxats”, obviant l’actitud contrària a la violència del nou alcalde Joseba Asiron, i ataca el partit de Yolanda Díaz perquè al PP li provoca urticària la lluita de l’esquerra comunista contra el franquisme; un règim, aquest sí, indiscutiblement terrorista.
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Tarik Cyril Amar
Brahma Chellaney
Rami G Khouri
Dr Ramzy Baroud
Mort Laitner
Petra Lesjak Tušek
visit website
