Em trobo un amic que és mestre de primària en una escola concertada d’alta complexitat. M’explica que cada cop va més desanimat a la feina perquè la batalla es titànica i els resultats són ínfims. Li comento, convençuda que aquests centres tenen un tracte especial, que encara bo que no té l’aula saturada o seria per morir-se. Se li escapa un somriure irònic. Té 25 alumnes a classe, dels quals només un parell no carreguen amb una dificultat afegida, entenent com a dificultat tant els problemes d’aprenentatge com un entorn familiar que resta a la criatura. Per fer-me entendre la mida del drama, hi afegeix una dada: el curs passat, a tercer de primària (vuit i nou anys), tenia tretze alumnes que no sabien llegir. Em pregunto com en qüestió de tres o quatre dècades hem arribat a aquesta decadència del sistema. En quin moment vam començar tots a espifiar-la? Sé que sona a ranci, però va haver-hi un temps que érem quaranta alumnes a l’aula, amb un sol mestre, i ens permetíem aprendre. Però eren també temps en què la paraula i el mètode del professor eren sagrats, i en què si no hi havia esforç i treball al darrere no aprovaves l’assignatura i potser a casa et queia un càstig –aquesta paraula que ara és tabú i que s’ha canviat per conseqüència, o ni tan sols això–. I pobres de nosaltres que faltessin el respecte al mestre, que els pares ni es preguntaven quina part de raó tenies tu perquè tenien clar a qui pertanyia l’autoritat –una altra paraula desterrada–. I potser els pares es podien permetre passar menys hores fora de casa i dedicar més temps a les criatures. Tampoc no ens regalaven un mòbil als vuit o nou anys, i els coneixements no pesaven menys que les emocions. Però ara som on som, i és obvi que manquen moltes mans preparades per afrontar els nous reptes, però també molta autocrítica. I m’hi incloc.

© El Punt Avui