Gran Via, Coliseu, Albéniz: l’enyor de “la plaça dels cines”

La plaça de la Independència, nom oficial del que els gironins d’una certa edat en diem la plaça de Sant Agustí, va tenir durant molts anys un nom popular que ara s’està perdent: “la plaça dels cines”. S’està perdent perquè ara de cinemes no en queda cap i per tant les noves generacions no sabran el perquè algun dia d’aquesta magnífica plaça, que té caràcter, se’n va dir com se’n va dir. Ara la plaça de la Independència s’ha convertit en lloc de trobada i reunió de molta gent, també els més joves. Alguna vegada n’he escrit, i algú hi hauria de posar volada literària a la meva reflexió, de per què la rambla de la Llibertat de Girona ha perdut l’anomenada de lloc de trobada del gironisme de tota la vida. La Rambla, quan jo era jove i també les generacions anteriors a la meva, era el lloc de trobada on van començar moltes coses, vull dir, es van formar moltes famílies perquè hi van fer tractes molts joves que s’hi veien. Era també lloc de cafès i de fer negocis. Sense cap ànim d’exhaustivitat, he llegit moltes coses i m’imagino com havia de ser el cafè Norat, al mig de la Rambla, davant de la Casa Norat feta construir pel propietari del cafè. De fet hi he pensat de manera col·lateral perquè tal dia com avui, el 15 d’abril del 1886, fa 130 anys, va néixer a Agullana Laureà Dalmau i Pla, eminent metge, escriptor i polític català, diputat d’ERC per Girona el 1931 i ponent de l’Estatut de Núria que es va haver d’exiliar després de la guerra i va tornar molts anys després per morir el 1969. Potser es preguntaran per què barrejo el senyor Laureà Dalmau, que té una estàtua a mida natural davant de la Casa de Cultura de Girona, amb el cafè Norat. Doncs perquè es va casar amb Laura Norat i Puig, la filla del propietari del cafè, amb qui van anar a viure a l’actual carrer Carreras i Peralta, al magnífic edifici que ara alberga l’Hotel Palau Fugit, perquè era més discret per als seus pacients, segons s’explica al llibre La nena del cafè Norat de Carmina Roura Dalmau, neta d’en Laureà i la Laura. I ja que parlem de cafès, l’American Bar, el popular can Muntanya, seu de la Penya Neurastènics, després batejada com a Penya Doble Set, que amb el tancament de can Muntanya es van trobar primer al bar del Coliseu i després a la seu de la Penya de Joan Maragall, l’antic Los Barriles, que regentaven la popular Ramona i el seu cunyat, l’amic Caravaca. Res, que allò del Rambla amunt, Rambla avall, que va donar lloc a un comentari radiofònic de Pere Madrenys a Ràdio Girona, ha passat avall. Queden locals i la taverna irlandesa, però el jovent i els vermuts s’han traslladat de la Rambla a la plaça de Sant Agustí, convertit en punt de trobada de gent de tota condició.

De fet, a la plaça de la Independència sempre hi havia hagut bars i restaurants. Però ara, amb la plaça porxada acabada ja fa unes dècades, els vells locals emblemàtics, del Boira al Royal, del Lloret al Coliseu, del Revuelta a la Bodega, del Jim’s al Gran Via, han deixat pas a nous establiments. Resisteix Ca la Marieta, tot i que ja no és dels propietaris de tota la vida. Però s’ha convertit en el lloc de trobada inqüestionable de la gent de Girona i lloc d’atracció de molts visitants. Però ja no hi ha cap cinema. Tota aquesta digressió venia perquè el 15 d’abril del 1923 es va inaugurar el cinema Albéniz, a la mateixa plaça, al lloc on hi havia hagut el Circ Álvarez. El cinema Albéniz, propietat inicialment d’Eduard Turon, Miquel Ferrer i Martí Regàs, era espectacular, obra de l’arquitecte Enric Catà, parent dels Regàs. Era el tercer cinema de la plaça, perquè l’octubre del 1908 havia obert el Gran Via i l’any següent el Coliseu Imperial, tots tancats. L’Albéniz va ser enderrocat el 1997 per aixecar-hi uns multicinemes. D’aquella entrada amb uns jardins magnífics i un estany amb peixos, en va quedar l’edifici actual, porxat, on hi ha entre d’altres el Cu-Cut. L’entrada a les noves sales ja era pel carrer Jeroni Real de Fontclara. De l’antic cinema en va quedar la platea, que va donar nom a un local nocturn, encara en funcionament. I ara fa pena passar per davant dels cinemes tancats sobtadament el 20 de juny del 1922, quan eren propietat de Juli Prat Gubau. L’antic propietari, Ramon Regàs, va dir un dia a Josep Maria Pallàs, l’últim programador de la sala, que el cinema Albéniz “seria perenne”. Pallàs s’ho va creure. No va ser així.

M’he deixat emportar per la nostàlgia en aquestes setmanes que s’ha parlat tant del Truffaut a Girona. Ara de cinemes comercials a Girona queden les sales OCine, de la família Agustí. Han passat avall totes les que hi va haver: Gran Via, Coliseu Imperial, Gran Via, Ultònia, Modern, Familiar, Orient... N’hi va haver d’altres, però jo he estat a les que anomeno. I el Truffaut, que és una altra cosa i que s’ha de preservar. I que de moment, fins a la resolució final, programen el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Però de l’efemèride de la inauguració de l’Albéniz, n’ha sortit una altra bona notícia, en principi. Fa anys i panys que molts gironins es pregunten què passa a l’extrem oest de la plaça de la Independència, tocant a la Gran Via. Sí, és clar, a l’edifici en què als baixos hi havia el magnífic Cafè Gran Via, l’únic edifici degradat de tota la plaça. Ara tota ella està porxada, però del meu record adolescent encara recordo quan es va completar amb els edificis porxats de la banda nord, on hi havia els cinemes Albéniz i Coliseu, a la banda sud, on hi havia la Teisa, al costat del vell Boira. Ara la plaça fa goig, menys aquell edifici damunt del Gran Via. Molta gent s’ha preguntat durant anys què hi passava i per què l’Ajuntament permetia un estat d’abandonament tan gran com el que hi havia. Vaig escriure que es tractava de problemes legals entre propietaris, amb hipoteques, subhastes i altres històries molt complexes. No s’ha resolt del tot, però sí que es pot dir que des de fa alguna setmana es fan obres a l’edifici per rehabilitar-lo. Encara no són gaire visibles externament, però ja s’han tret camions de runa. Ara bé, això afecta els pisos però encara no els baixos. Els propietaris del negoci del cafè, tancat fa massa anys, han estat pagant durant molt de temps el lloguer, segons m’expliquen, i tenen un contenciós amb el propietari. Tot està relacionat amb el contracte, és clar. Bona notícia que es rehabiliti l’edifici. I esperem que hi hagi un acord ràpid per als baixos perquè finalment aquesta plaça que ara és centre neuràlgic de les trobades a Girona llueixi com es mereix. L’anomenem plaça de la Independència (de la dels francesos, s’entén), la plaça de Sant Agustí, pel convent, o “la plaça dels cines”, com històricament un conjunt de gironins d’edat granada l’hem conegut.

Les sonores protestes de la gent de la neteja i les brigades

Sigui dit d’entrada que penso que els treballadors tenen tot el dret a defensar el que creuen just i a pressionar les empreses per aconseguir millores laborals i salarials. Dit això, hi afegiria que aquestes han de ser justes i ajustades. Ho dic perquè mentre s’estava inaugurant a la seu del Col·legi de Periodistes l’exposició RaholaFoto 25, acte que va presidir la vicepresidenta de la Diputació Gemma Geis, se sentien de fons sirenes, xiulets i tota mena de sorolls. Venien d’un grup ampli de treballadors de les brigades municipals que reivindiquen millores econòmiques. I propostes de disponibilitat, o sigui, més diners. Amenacen de deixar de fer hores extres i encara que no hi ha convocada cap vaga, alerten que d’ells depèn una gran part del muntatge de Temps de Flors, que se celebrarà del 9 al 19 de maig a Girona. Ja hi som, vaig pensar. Llegeixo també que els treballadors de Girona + Neta, l’empresa que recull les escombraries i residus a la ciutat, també amenacen amb una vaga. També abans i durant Temps de Flors. També per qüestions econòmiques. Algú ha escrit que Temps de Flors és com el Congrés del Mòbil de Barcelona, que tothom amenaça de col·lapsar. I francament, alguna cosa de tot això hi ha.

No conec a fons les reivindicacions dels treballadors de les brigades que, diuen, tenien un acord amb l’Ajuntament que s’ha trencat per motivacions tècniques. Esperem que ho arreglin i ben aviat. No conec què demanen els treballadors de Girona + Neta, però la regidora Sílvia Aliu els ha recordat, i cal recordar-ho també a la ciutadania, que aquesta empresa, a diferència d’abans, és totalment privada i per tant que l’Ajuntament paga però no pot entrar en la negociació. Pot pressionar perquè n’hi hagi, però. De fet, Aliu va recordar que havien proposat el Col·legi d’Advocats com a mediadors i que el comitè d’empresa no n’ha volgut saber res, d’advocats, fins fa tres dies. Ara, ja com a ciutadà. Els gironins paguen molts impostos i taxes o com en vulguin dir, i tenen dret a un bon servei. O sigui, que cal anar per feina. Cansa una mica que sempre s’amenaci de deixar la ciutat feta una merda quan arriben esdeveniments.

Dues coses més. Una per les brigades, que van tornar a manifestar-se divendres, amb marxes lentes, tocs de clàxons, petards i batucades. Recullo el que em demanen dos veïns de Girona, coneguts. “Com a servei públic també han de pensar en els ciutadans a qui serveixen”, em diuen. I ho fan pel soroll que suporten els veïns de la plaça de l’Ajuntament i d’altres. Calen tants xiulets, sirenes i petards? La segona: van aparcar els cotxes municipals allà on els ciutadans no poden aparcar els seus. És clar que sabien que no serien multats, però això fa lleig, què volen que els digui. I pels treballadors de Girona + Neta i els seus representants sindicals. No s’hi valen assemblees que impedeixen fer la feina. I potser cal que expliquin què demanen, quant cobren i quant més volen cobrar perquè en el fons apel·len a qüestions laborals, però sempre tot s’acaba amb el diner.

L’Auditori Viader de la Casa de Cultura de Girona es va omplir per a la presentació del llibre Notes amb arrels que han escrit a quatre mans el periodista Josep Víctor Gay Frias i Pere Codina Gironella, antic director del Teatre Municipal de Girona, cap de protocol de l’Ajuntament, i que ho va ser també dels Jocs Olímpics de Barcelona, de l’Institut de Medecina Legal de Catalunya i del Bisbat en temps del bisbe Pardo. Els van presentar el president de la Diputació Miquel Noguer, l’empresari Josep Lagares, president executiu de Metalquimia, i la directora de Càritas Diocesana de Girona, Àngels Camós. A aquesta entitat es destinaran els drets d’autor.

Notes amb arrels ha estat molt ben editat per Mia Masgrau des d’Edicions MMV. El llibre recull vivències, records de Girona i de les comarques i històries de vida. El president de la Diputació ho va qualificar com “un acte d’amor dels seus autors a la ciutat i al país”. Són reflexions, mirades que parlen d’històries petites, de memòria, de la fe i del valor de les petites coses. El llibre, amb il·lustracions del pintor gironí Josep Perpiñà, que li aporten un gran valor afegit, és també un homenatge al desaparegut fotògraf Jordi S. Carrera, que ens va llegar una obra fotogràfica sòlida i que va ser un investigador tenaç. Seves són la portada i contraportada del llibre. Josep Víctor Gay, periodista veterà i bregat en mil batalles, va voler destacar el paper dels mecenes, dels històrics, de catalans com Ferrer Salat i Francesc Cambó i va acabar amb els que han permès publicar aquest llibre. Un d’ells, Josep Lagares, va destacar que el llibre “és un espai de calma entre els sorolls”, amb fragments de vida “que respiren autenticitat”. Un cant a la vida viscuda. Unes arrels que com destaca Noguer en el pròleg, “són les que ens sostenen i ens arrelen al país”.

El Podcastfest Roses es farà a la Ciutadella i al Teatre

La periodista empordanesa Georgina Arnau, presentadora de televisió i ara mateix redactora al Tot es mou d’Helena García Melero és la directora del Podcastfest Roses, que aquest any celebra els dies 22 i 23 de maig la tercera edició. De la mà de la productora La Manchester, Georgina Arnau va presentar a Barcelona una programació espectacular i un canvi d’ubicació. Aquest any el festival de podcàsting en català a la Costa Brava es farà a la Ciutadella de Roses –se n’amplia l’aforament– i al Teatre. Constarà de 12 pòdcasts i destaquen que és una proposta transversals i paritària. Dels dotze espectacles, dos seran de pagament i tindran lloc el divendres al Teatre de Roses, mentre que les altres activitats, gratuïtes seran les que es concentrin a la Ciutadella. Al Teatre de Roses el dia 22 s’hi podrà veure la gent de La Sotana. També s’ha programat el Què t’ha passat? amb Albert Om i Joan Maria Pou i el pòdcast creat especialment per al festival que reuneix Peyu i Albert Pla i Elisenda Pineda, un dels plats forts del Festival. També hi participen David Balaguer, Carla Rubio, el divulgador Pere Renom amb Caçadors d’Eclipses, Col·lapsats, amb Jordi González i Marta Torné, Tranqui, jo també, amb La Ronda Perversa, i el festival es tancarà amb La Riota, que tindrà com a convidat Tomàs Molina. La directora del festival, Georgina Arnau, que també ha debutat en el món de la música amb el nom de Genna, va explicar en la presentació: “Ens interessa continuar apostant per la cultura, emportar-nos els pòdcasters més rellevants del país i moure’ls de la seva zona de confort.” Creu que és el cartell més ambiciós presentat fins ara i que volen continuar creixent i apostant per descentralitzar de Barcelona. Per tot això considera que Roses es consolida com “l’epicentre del pòdcast en català i com el primer festival del sector”.

Miquel Pairolí ja té parc

Tinc el goig de participar a l’acte d’inauguració del parc Miquel Pairolí i Sarrà. En Miquel el 6 de juliol farà quinze anys que va morir. Ara el parc que hi ha darrere del Parc Científic i Tecnològic portarà el seu nom. A Girona, al camí que porta a Palol d’Onyar on va viure i morir. Prop de les seves Gavarres. Miquel Pairolí i Sarrà sempre l’hem de recordar com a articulista d’aquest diari, on també a treballar a la secció de cultura. Al marge de les seves informacions, entrevistes i reportatges, vull recordar les seves columnes, magistrals, que eren de lectura obligada. Primer els Tríptics. Després, des del gener del 2000, L’escaire. Unes columnes modèliques, escrites amb voluntat d’estil com va explicar a “Teló”, la darrera que va publicar, el maig del 2011, mes i mig abans de morir. Convé rellegir-la. Jo l’enyoro, en Miquel, per les seves columnes que durant anys vaig tenir el privilegi de ser el primer a llegir. Pel que deia i com ho deia. Però enyoro el tracte i les converses que vam mantenir. Acabo com sempre. Facin el favor de llegir Pairolí. Els dietaris, magnífics. Els assajos, les novel·les, el teatre. Cal mantenir viva la flama de Pairolí. I ara que té parc, més que mai.

© El Punt Avui