Dimecres, 18 de febrer

Francesc Ferrer i Gironès i Armando Murga Carazo

Tenen tot el dret del món a preguntar-se què carai fa el nom d’un patriota català, Francesc Ferrer i Gironès, lligat al d’un militar franquista, governador civil de Girona just després de morir Franco però franquista fins al moll de l’os i l’home que va ordenar càrregues i repressió contra els ciutadans que volien entrar en temps democràtics. Per dues efemèrides: ha fet 40 anys de la presa de possessió d’en Murga com a governador, el 13 de febrer del 1976, i 20 anys de la mort de Francesc Ferrer i Gironès, el 17 de febrer del 2026. I que hi ha un fet que sempre em fa gràcia recordar que els uneix, el monumental cabreig del governador civil després d’un discurs de Francesc Ferrer com a president de la Cambra de Comerç de Girona que va provocar que en Murga, home de caràcter visceral, rebotís davant de tot el menjador del Fornells Park un micròfon, emprenyat perquè en Ferrer havia reclamat, el 1976, l’Estatut d’Autonomia.

Mort Franco feia poc més de dos mesos, el Consell de Ministres presidit per Arias Navarro, va acordar canviar el governador de Girona, Daniel Regalado Aznar, per un militar de carrera, tinent coronel de l’Exèrcit de l’Aire, franquista convençut i home de fort caràcter. Qui el va proposar va ser Adolfo Suárez, llavors ministre secretari general del Movimiento i futur president. Que Murga Carazo era home influent en dona fe que la seva presa de possessió a Madrid va ser presidida per Manuel Fraga Iribarne, vicepresident del govern i ministre de la Governació. Dies després va arribar a Girona i es va fer una cerimònia, a la qual vaig assistir perquè treballava a Ràdio Girona i em va tocar carregar el magnetòfon Sony, que devia pesar cinquanta quilos, el micròfon, el pal del micròfon i els distintius de l’emissora. Feia dos anys que el primer govern d’Arias Navarro havia propugnat allò de l’espíritu del 12 de febrero, que semblava un pas endavant, però si algú es va pensar que Murga seria ambaixador d’un tímid pas endavant cap a la democràcia, es va ben equivocar.

A Murga se’l veia molt sovint per un bar d’Eiximenis que es deia Astur-Catalán, després anomenat Mannix. Amb guardaespatlles i policies. Feia cara de franquista i mamava molt. Tenia un caràcter fort i estava acostumat a manar i que li fessin cas. Narcís-Jordi Aragó va deixar escrit a la Revista de Girona que el seu pare, militar del règim i un capitost de la guàrdia de Franco, devia ser de la broma, perquè al seu fill li va posar Armando i a la seva filla, Perpetua. Armando Murga i Perpetua Murga. Se’n va fer molta conya. El fet és que Armando Murga va arribar a Girona després d’haver superat un expedient de la Mutualitat Laboral per un cas obscur i va arribar com a governador civil, cap provincial del Movimiento, cap real de Policia i Guàrdia Civil, de la Secció Femenina, de la guàrdia de Franco, dels excombatientes i del que fes falta. Els partits polítics i els sindicats encara no eren legals però ja presentaven batalla als carrers i mentre el país bullia, el governador encara parlava de “lleialtat a Franco” i demanava “un procés de perfeccionament d’acord amb la nova realitat”. Paraules buides perquè en realitat el que feia era prohibir concerts, exposicions, xerrades, enviar els grisos a fer càrregues contra manifestants, negar la tortura, que n’hi havia, carregar contra les demandes d’amnistia, blasmar de les demandes d’Estatut d’Autonomia i criticar fins a l’insult els comunistes, amb frases en què els comparava amb els preservatius.

Francesc Ferrer i Gironès era tot al contrari. Fill de paleta i de família obrera, va treballar d’escrivent a la Farinera Ensesa mentre estudiava peritatge i després per a professor mercantil. Lligat al món de l’Església, va estar pertot. De l’Associació Catòlica de Dirigents a promotor de Les Voltes. President d’Òmnium Cultural a Girona el 1972, membre de la Cooperativa Papyrus, impulsora de Punt Diari, fins a fundador de Convergència Democràtica de Catalunya. El 1974 va ser escollit president de la Cambra de Comerç de Girona mentre era agent de la immobiliària Pérez Xifra, que, amb el Patronat de la Santa Creu del Bisbat va construir barris com Can Gibert del Pla i molta obra social. Després va ser senador del 1977 al 1993, primer pel Pacte Democràtic i després com a independent pel PSC. Del 1995 va ser diputat al Parlament per ERC i tinent d’alcalde de Girona. Però sempre i sobretot va ser activista per la llengua catalana, col·laborador de Presència, Amics de la Bressola i de Plataforma per la Llengua. Va escriure llibres de referència sobre la catalanofòbia i va descobrir la figura de la primera sindicalista catalana, Isabel Vilà. Va morir el 17 de febrer del 2006, després de rebre un homenatge nacional per part del Parlament de Catalunya.

Què relliga Ferrer i Armando Murga? El 1976 el Certamen Agrícola i Comercial que es feia per Fires, es clausurava amb un sopar de gala a l’hotel Fornells Park. Els discursos importants eren del president de la Cambra, en clau econòmica, i el de clausura, del governador civil. Francesc Ferrer era president de la Cambra, l’única que ja havia demanat l’Estatut per a Catalunya i que organitzava cursos de català. Per al governador era una bona ocasió per lluir-se, ja que feia pocs mesos que havia arribat a Girona. Per això, segons va escriure al mateix Francesc Ferrer i Gironès, aquella nit de camí cap al Fornells, va fer parar el cotxe oficial a la redacció de Los Sitios, a la carretera de Barcelona, per deixar el seu discurs i ordenar que es publiqués l’endemà. Però no va acabar d’anar segons el que ell havia pensat. En el discurs del president de la Cambra, en Ferrer davant del governador, l’alcalde Ribot i totes les autoritats, va passar revista a la situació econòmica de les comarques, va donar xifres positives, però ben aviat s’hi va posar de valent. Va començar a parlar dels dèficits d’infraestructures, que no s’arreglava la carretera d’Olot, que no s’ampliava el port de Palamós, que la via d’ample europeu no arribava fins a Vilamalla, que els regadius del Baix Ter no avançaven i vinga reivindicar fins que va reblar el clau dient que el règim que hi havia no funcionava ni servia i que calia tenir més d’hora que tard l’Estatut d’Autonomia. Primer silenci i estupor. Després grans aplaudiments. I quan el periodista Gil Bonancia, cap de cerimònies, va passar el micròfon a Armando Murga, aquest, vermell d’indignació, el va llençar vint metres enllà mentre deia “¡el acto queda clausurado!” mentre fotia el camp. Això sí, de tornada a la Gran Via, va parar a Los Sitios i va fer retirar el discurs que no havia pronunciat. Armando Murga va plegar de governador el 1977 i se’n va tornar a l’exèrcit. Va morir el 2004. El seu fill va fer carrera a l’ombra de Felip VI. Francesc Ferrer i Gironès ho va ser tot en política i tothom el considera un patriota català. Va morir fa vint anys i se’l troba a faltar. Perquè allò que denunciava ara es pot multiplicar per dos o per tres.

Divendres, 20 de febrer

Quan es rebia bé els reis

Ja fa 50 anys. El 20 de febrer del 1976, encara no tres mesos després de ser coronats, Joan Carles de Borbó i la seva dona Sofia van visitar oficialment Girona. I van ser rebuts per una multitud de gent que omplia Girona i després Olot. Pancartes organitzades per donar-los la benvinguda, però era un moment que semblava que la monarquia podia canviar-ho tot. Vaja, que la majoria de la gent estava contenta de rebre’ls. Com han canviat les coses. Ara sabem el que sabem de la monarquia, de l’emèrit, de les banyes reials pagades amb diners de tots i del trist paper de la reina professional. Aquella benvinguda ara és impossible, per tot, però sobretot pel discurs del 3 d’octubre del seu fill. Ara l’emèrit està exiliat perquè va posar en risc la corona del seu fill i Felip VI va fer honor al seu nom, aquell que el doctor Josep Trueta li va dir al seu pare que no li posés, i ha deixat de ser imparcial, si mai va ser-ho, per ser el rei dels seus, a la ultradreta de l’espai polític espanyol.

Dilluns, 23 de febrer

A 15 mesos de les municipals

Escric sobre la ciutat de Girona. Falten 15 mesos per a la celebració de les eleccions municipals, les tretzenes des del 1979, quan va ser alcalde Joaquim Nadal, que va repetir els anys 83, 87, 91, 95 i 99. El 2003 i 2007 va guanyar Anna Pagans, el 2011 i 2015 Carles Puigdemont i el 2019 Marta Madrenas. Fa quatre anys per primer cop la llista guanyadora de les eleccions no va tenir l’alcaldia, ja que l’alcalde és Lluc Salellas gràcies al pacte de Guanyem amb Junts per Catalunya i ERC. El 23 de maig del 2027, si tot va bé, hi haurà eleccions, que vol dir que els partits ja s’estan preparant ara mateix per afrontar-les. Sí, queden 15 mesos però ja s’ha entrat en dinàmica electoral, tot i que cadascun dels que ho fan ho negaran. El fet és que circulen enquestes que ves a saber qui les ha fet (gairebé tots) i que diuen el que diuen en funció de les interpretacions. Es començarà aviat a parlar de programes electorals i això seria el més necessari. Tenir projecte, explicar-lo i, si es guanya, executar-lo. Ja ho veuen, soc ingenu. Es farà el que es podrà. De moment ens haurem de conformar amb saber qui encapçalarà les llistes electorals. Es presentarà Lluc Salellas, l’alcalde, per Guanyem? El sentit comú diria que, al marge de normes internes, seria el més desitjable. I de sentit comú. Però, és clar, parlem de política. Darrerament algú s’ha posat a interpretar i circulen teories diverses. Alguns recorden que la portaveu nacional de la CUP va dir que no ho tenien decidit. Carai, vaig pensar, em pensava que això ho decidien els militants de la CUP de la ciutat i no pas la portaveu nacional. Potser ho vaig entendre malament, és clar. D’altres parlen d’una entrevista de l’alcalde i intueixen que pot tenir ganes de fer el pas a la política nacional i, alguns diuen, espanyola. Veurem. A mi se’m fa difícil pensar que en Lluc no sigui candidat de Guanyem, que és un moviment més ampli que no pas la CUP. En uns mesos en sabrem alguna cosa. En tot cas els caldrà reforçar la llista, amb la sortida de Cristina Andreu, una baixa notable, i pels problemes en algunes àrees de gestió.

Ara bé, l’altre gran què és si la guanyadora de les eleccions del 23, en nombre de vots, tornarà a ser candidata. Sílvia Paneque, és clar. Ella sempre ha dit que en tenia ganes, però ara és la superconsellera. Ha donat la cara pel govern d’Illa i ha rebut totes les plantofades. Quan va marxar a Barcelona sempre deia que tornaria, però ara sembla que serà cosa del que decideixi el president Illa. A ningú li escapa que no seria el mateix una llista amb Sílvia Paneque al capdavant o sense. Per això hi ha enquestes que preguntaven per Pere Perramon i tothom diu que Marc Lamuà, diputat a Madrid, és arreu. I és cert. Aquesta és l’altra gran incògnita. Serà Sílvia Paneque candidata? Haurà tingut desgast pel seu paper com a consellera? Alguns diuen que sí i d’altres pensem que no necessàriament. D’aquí uns mesos sortirem de dubtes.

I Junts? Tampoc és oficial que Gemma Geis repeteixi com a candidata, però tot i que s’han anunciat moviments, tothom ho dona per fet. També caldrà esperar, es veu. Això sí, a l’entorn juntaire venen com un èxit la seva participació al govern municipal perquè han aconseguit fer de contrapès del sector Guanyem, o de la CUP com diuen alguns. Hi ha la incògnita del que farà l’antic tinent d’alcalde Carles Ribas, que amb Ara Girona a les darreres municipals va estar a punt d’entrar a l’Ajuntament i que, en tot cas, els seus vots van fer molt de mal a Junts. Carles Ribas té moltes xicotes, i ha parlat amb tots o gairebé tots els partits. Aviat decidirà, diuen. Ha anat a Waterloo i ha tancat ferides amb el president Puigdemont. Al seu partit i al seu entorn, alguns expliquen que el més sensat seria tornar a reconstruir des de dins posicionaments de sempre del nacionalisme català de centredreta, de sumar esforços tot i les discrepàncies, per reconstruir un espai potent i bastir una alternativa als projectes de Guanyem i del PSC que permeti a Junts optar a l’alcaldia, cosa que les enquestes diuen que queda lluny.

D’Esquerra Republicana n’hem escrit i se n’escriuran noves pàgines. Marc Puigtió, l’encara vicepresident del Consell Comarcal del Gironès, serà candidat i la militància decidirà si ho fa amb sigles d’ERC o de Moviment Gironí. És clar que la militància ara és seva, perquè ha guanyat l’executiva local i els que han perdut no se senten gaire identificats a unir esforços. Puigtió és optimista però molts recorden la candidatura de Blanca Palmada i aquest zero regidors que va obligar a reconstruir-ho tot. Tot el que ara s’ha enrunat per començar projecte nou. Al Partit Popular de Jaume Veray aquelles enquestes de qui tothom parla i pocs han vist, li donen dos regidors. I ell, tot i els problemes de salut, està fort i vol tornar-hi per guanyar més pes específic. Vox ha parlat de retratos, Felips i banderes, però sembla que, portat pel corrent espanyol, també diu que pot guanyar un regidor. Dels Comuns, o com es digui el moviment, a veure què faran, que sembla que serà el de sempre. I queda, és clar, Aliança Catalana, que sense candidat, ni programa, ni gaire res, tothom diu que entraria amb força a l’Ajuntament. Però són 27 regidors només i per tant tot dependrà del que votin els gironins en quinze mesos. I, sobretot, dels pactes posteriors. Caldrà sumar i restar i ja se sap que la necessitat fa estranyes parelles de ball. No donin res per fet. En continuarem parlant. De moment, queden 15 mesos.

Dimarts, 24 de febrer

No m’ho podia creure i després de sopar amb un grup d’amics vam travessar el pont de Sant Agustí, aquest que Miquel Casals vol canviar, per veure-ho. Hi ha una campanya i cartells, en castellà, això sí, per “exigir una solució responsable i amable” per als coipús, a qui qualifiquen d’“animals socials que viuen en grups familiars i són tímids, s’adapten a la presència humana i són inofensius”.

Dimecres, 25 de febrer

Els jardins de la Nora

Es presenta la novel·la de l’advocat Benet Salellas, finalista dels premis Casero, editada per Univers, i que s’està venent molt bé. Explica la història de la nena de sis anys austríaca que arriba a Portbou amb cinc-cents nens austríacs més des d’una Viena devastada per la guerra mundial. Adoptada a Girona pel doctor Figueras, prohom del règim franquista i vicepresident de la Diputació, va arrelar-hi perquè va ser adoptada i aquí es va casar i va tenir tres fills i cinc nets. El marit de la Nora, Joan Ferran, va escriure Recordando a Nora: de Viena a Girona, llibre editat per Curbet Edicions. Ara Benet Salellas retrata una història diferent, “la misèria moral del franquisme a Girona a través dels ulls d’una nena”. I reivindica que els Jardins del Doctor Figueras siguin els Jardins de la Nora. N’escriurem, d’aquest bon llibre i d’una visió ben diferent del que es podrien pensar que va ser la vida de Nora Pichler al número 26 de la Rambla i la relació amb Narcís Figueras i, sobretot, amb Conxita Xifra, mare adoptiva. Un llibre que val la pena.

© El Punt Avui