Com llegiran els nostres besnets, a l’escola, aquests anys de desordre global? Com donaran sentit a un món per a nosaltres encara caòtic? A continuació segueixen uns quants principis que tenen per objectiu guiar el lector en aquestes qüestions. Vegem-los un a un:

Principi de la legalitat condicionada: La llei serveix només quan em serveix a mi. Altrament esdevé un impediment i cal entendre-la com un fre a l’acció. Això s’aplica específicament al dret internacional. Exemple: impedir el transport marítim és un acte il·legal. Atacar un règim islamista esdevé un acte de necessitat.

Principi de l’interès propi: Els organismes internacionals són un fre al progrés del país. Canviar règims polítics, a diferència de temps passats, no necessita ni una excusa ideològica ni el permís de ningú. N’hi ha prou amb els nostres interessos. Si forçar un canvi de règim a Veneçuela és factible, per què no Cuba? Per què no l’Iran?

Principi de competència: La humanitat com a tal és una ficció, no existeix. Només existeix el meu país i, davant per davant, la resta. La cooperació internacional és per als febles, per a qui no pot competir en un món de suma zero: si tu guanyes, jo perdo. En el menys dolent dels casos, el que tu guanyes ho deixo de guanyar jo.

Principi del pes geogràfic: La geografia és un actiu que cal explotar políticament. Un país geogràficament aïllat i ric en recursos naturals permet embarcar-se en guerres exteriors i abocar-ne els impactes sobre els altres. Als països que vegin el preu dels crèdits hipotecaris pujar, que notin la pujada del preu de la benzina o dels productes del supermercat, sempre els podrem recordar que ens poden comprar petroli (o gas natural). En essència, de la guerra també se’n pot fer negoci.

Principi de la celeritat en política: Contra la Xina meritocràtica i de pensament a llarg termini; contra l’Europa de la cooperació i la norma, la millor via és el pensament àgil, sorprenent, orientat al curt termini i que descansa en el cop de genialitat. Tot sovint, en el cop sense més.

Principi de la veritat interessada: Allò que encaixa amb els meus interessos esdevé veritat per ella mateixa. El que no em convé és fals. Exemples: l’energia fòssil és bona, el canvi climàtic no existeix, a l’Iran ja hi ha un nou règim polític. Tot convenientment edulcorat per la força de l’algoritme que et farà creure allò que ja volies pensar.

Principi de la força: El més evident de tots: la raó dels forts és la raó. La raó de cadascú és tan bona com la força que té per imposar-la. En un món on el dret internacional no pot protegir-me, la millor solució és armar-me fins a les dents. Tant és que jo mateix erosioni aquest dret. En un context així, pot no haver-n’hi prou amb un pressupost militar d’un bilió de dòlars. Millor un bilió i mig.

Aquí l’historiador del futur subratllarà que aquests principis en l’acció exterior nord-americana ja venien de temps enrere. També, però, voldrà entendre quina mena de lideratge polític es correspon amb tot l’anterior. Aquí probablement apuntarà: un lideratge que valori la lleialtat per damunt de totes les coses, que no renegui de la impulsivitat com a principi d’acció, que consideri que els interessos del líder, de la família, de la seva gent (en aquest ordre) són el barem contra el qual mesurar el valor d’una acció. Que menyspreï la ciència i el coneixement i els posi l’etiqueta de partidista o, millor, la d’elitista. Que no faci escarafalls a activar els greuges socials com a palanca contra la crítica. Que cregui en el lideratge visionari com a font d’inspiració. Que no tingui por de moure’s en la incoherència més absoluta. Exemple: que pugui parlar de règims teocràtics i emprendre accions militars en nom de Déu. En definitiva, que no faci escarafalls a actuar contra tot allò que ens ha permès avançar col·lectivament, com a societat i com a planeta.

Els paral·lelismes amb el segle XX seran difícils d’ignorar. I serà l’historiador del futur el qui determinarà si som davant d’una nova onada feixista o davant de la fi d’un experiment nostàlgic, fallit i autodestructiu, alimentat per la irracionalitat de les xarxes socials i la desregulació global. En qualsevol cas, si el feixisme europeu va marcar l’estàndard global per al segle anterior, l’historiador del futur probablement remarcarà que els Estats Units van ser els qui van establir l’estàndard del nou segle.

© El Punt Avui