Xerra molt, però diu poques coses

Fa poc vaig parar esment en aquesta expressió que em va fer molta gràcia i que descriu perfectament el bla-bla-bla que circula entre nosaltres: «Xerra molt, però diu poques coses»; dit amb altres paraules, parla molt, però no diu res. Es tractava d’una persona que donava certes indicacions a una altra i jo estava allà de pas, essent testimoni de l’esdeveniment. Aleshores, el receptor va dir —un cop va haver marxat l’altre— la frase esmentada més amunt. A partir d’aquí, variacions sobre el mateix tema. Realment, això no ens ve de nou, és una realitat molt vella, és com si descobríssim que les paraules no fossin altra cosa que palla. Potser, la persona ‘que xerra molt’ en qüestió, és prou llesta per no exhibir la pobresa de les seves idees o tot al contrari, és la persona que pensa, però que fa veure als altres que no pensa. Rere tot això, el postureig de sempre, el fum de les fogueres. Sovint no es pren consciència del que es diu amb la celeritat que caldria i gastem molta saliva per a finalment no arribar enlloc. Hi ha persones que quan parlen, a la segona frase, crea una desconnexió immediata en els oients, com per art de màgia, perquè sempre fan servir la mateixa cantarella i els mateixos tics, fins al punt que deixa de ser interessant per la resta, i fan veure que s’escolta quan realment no obres les orelles. Sorgeix, doncs, una nova feina que guanya espai a mesura que camina, l’art d’aparentar, a la qual ens acostumem molt ràpidament i té cada vegada més devots; també representa un signe de supervivència davant els depredadors urbans que quan oloren la sang, perden el nord i es llencen irrefrenablement envers la possible víctima. Per això no cal que hi hagi mestres, això s’aprèn en un tancar i obrir d’ulls. Encara que sigui paradoxal, és una presència-absència, que no té res a veure amb la profunditat de la concepció mística d’aquest oxímoron. Presència, perquè estàs allà físicament i, absència, perquè la teva ment es troba en un altre lloc, imaginari o no. Les paraules ressonen en les nostres orelles, la nostra oïda les capta amb diverses tonalitats, mes el seu sentit s’extravia en els replecs de la frase, perden pes quan hi ha manca d’atenció. Altres, en canvi, callen, però amb la seva actitud, en la seva manera de posar les mans, les cames, de gesticular, d’asseure’s, d’inclinar-se, de mirar, segurament que diuen més del que diuen. El cos també parla. No són simples ‘canteranos’, és a dir, mobles posats en un racó qualsevol de la casa per omplir un espai buit. Tot i que a vegades em fa la impressió que podem esdevenir ‘canteranos’ per la manera com som abordats, com a mercaderia o simplement per pura indiferència o irrellevància, com un moble més dins de la casa que un recorda només quan li ha de treure la pols. Si poguessin, alguns et farien desaparèixer per allò que representes. I després es diu que no té res a veure amb la ideologia que segueixen a ulls clucs, curulla a vessar de prejudicis d’altres temps. Sempre, baldament no s’accepti, som part de societats mercantils, perquè totes tenen alguna cosa a vendre. Més enllà dels mobles i llurs circumstàncies, hi ha paraules que amb elles es construeixen oracions, metàfores que ajuden a endinsar-se en la seva amplitud imaginativa, es poleix i es perfecciona el llenguatge, s’intenta ser precís i autèntic, i l’una darrere l’altre, expliques històries, perquè no existeix un joc més transcendent que una narració. Es tracta d’esdevenir un crisòstom que embadaleix per la seva destresa oratòria, que captiva amb la seva elegància narrativa als oients, com Homer a l’àgora d’Atenes o, un de més contemporani, Martin Luther King, quan va pronunciar el seu famós discurs «He tingut un somni», que va aixecar polseguera i desvetllar utopies, sempre necessàries malgrat que no es compleixin mai. I amb això, amplies la realitat, l’observes amb una lent d’augment i així aprecies i comprens millor el món que t’envolta. Observació, memòria, imaginació, són els mosqueters que alimenten la paraula i a la vegada l’escriptura. També existeix un llenguatge barroer, brut, desagradable que prolifera especialment en les xarxes socials. D’aquest cal fugir-ne, ja que empobreix la riquesa de la llengua i realment diu poques coses constructives. I ara que Jünger Habermas ha mort, refloreix la seva personalitat. A causa d’un defecte de naixement en el paladar que li feia parlar malament, es va decidir per la força de la paraula escrita, igual de necessària que la parlada. Recordo el que va dir una vegada, més important que les respostes són les preguntes.

Muere un motorista de 38 años en Palma al chocar contra un coche que se cruzó bruscamente para girar

Muere un niño de 6 años en una finca de Montuïri al ser atropellado en una reunión familiar

La historia del Amanecer de Palma: de Son Pardo al barrio de las ‘queridas’

Samu Costa lidera la fuga internacional del Mallorca

Las cifras de la expropiación de los locales de la plaza Major de Palma: 48.600 euros el más pequeño y 457.600 el más grande

Los millonarios del Dubai bombardeado se refugian a precio de oro en Mallorca

Irán amenza a 'destinos turísticos' visitados por estadounidenses, un mercado al alza en Baleares: más de 333.000 visitantes en 2025 y nuevas conexiones aéreas en proyecto

Colapso en Porto Pi por la apertura de Pepco: largas colas para entrar en su primera tienda en Mallorca

Carlos Martínez, vuelve el socialismo yeyé

Llama la atención, 23 de marzo de 2026

El PP pide en el Congreso mayor presencia de Frontex en Baleares

El Consell aprueba las bases para 86 plazas de bombero

El humor lo puede (casi) todo

Las clases medias, ¿vivas o coleando?

Xerra molt, però diu poques coses

© Diario de Mallorca