«No és habitual que siguis coaccionat per un Estat tan poderós com l’espanyol», ha dit l’exconseller delegat de la BPA, Joan Pau Miquel, en el judici pel cas Pujol. Curiosa estirp, la dels andorrans. Es dediquen al que es dediquen i després s’estranyen que un Estat com Espanya els vagi a pressionar quan arriben els problemes. Què s’esperaven? El cinisme no només floreix a les muntanyes.

La BPA no va caure pel govern d’Espanya sinó pel racisme dels banquers de tota la vida d’Andorra, que necessitaven una víctima propiciatòria i van oferir Higini Cierco en sacrifici: el nouvingut, el xarnego. La BPA es dedicava al que es dedicava i tenia els clients que tenia i això cal ser molt ingenu per pensar que no tindrà conseqüències. Jo sento un gran afecte personal per a la família Cierco, perquè en contra de la miserable tradició andorrana en aquest sentit, va ajudar molts jueus a fugir dels nazis. En agraïment, Philip Morris el premià i són els únics proveïdors que poden fabricar Marlboro fora dels Estats Units. Però tot i l’admiració i la gratitud que li professo, el senyor Cierco tampoc no es podrà estranyar si un dia la OMS el ve a veure i li demana responsabilitats, o actua contra ell d’una manera taxativa. Ja sé que només són negocis, però home, hem estat causant malaltia i mort, sense pietat i a palades, durant dècades.

A tots ens agrada anar al límit, a mi el primer. Viure és més divertit quan depens de la finesa extrema per no caure, però això ho dius quan te’n surts i els dies en què et rebreguen et sents un cuc i t’enfosqueixes. Jo m’enfosqueixo i em torno color del fang on agonitzo, però no em queixo. És inadmissible que et queixis quan has estat pervertint el sistema, aprofitant-te de les seves debilitats, fent malabars amb taronges que no és que no fossin nostres, sinó que ni existien. A què s’ha dedicat Joan Pau Miquel tota la vida? No cal ni que respongui i ja dic d’entrada que sigui el que sigui, a mi em sembla perfecte. Però aleshores quan Espanya té problemes i ha de desmantellar la comèdia dels seus adversaris (o enemics), no pots fer-ne estranyesa.

Sandro Rosell i la família Pujol són una unitat de destí. Una mateixa manera d’entendre la vida. L’error de la BPA va ser tenir-los de clients. Tenir un banc és política. I més a Andorra, i tots sabien perfectament les condicions especials del país, especialment en els temps en què tot això va passar, i la tensió que això suposava amb els països veïns. Creure que Espanya no es defensaria és un altre gran error. El que Joan Pau Miquel ha d’entendre és que el que no hagués estat habitual és que Espanya no es defensés quan va ser tan manifestament agredida. I quan et defenses, el que primer vas a buscar són les debilitats de l’altre, i Andorra era una de les grans debilitats de la família Pujol i de Sandro Rosell. Operació Catalunya? La veritat, nois, és que em feu pixar de riure. Es va fer el que s’havia de fer i vosaltres estàveu, pel que fa a Espanya, al lloc equivocat i amb les persones que no tocaven.

Quant a Andorra, que és el que importa, la BPA i la família Cierco haurien de ser valents i anar de cara contra els que els van vendre, que són les famílies propietàries dels altres bancs. Andorra no dona per a una guerra amb Espanya però sí per a una guerra civil entre famílies que han actuat amb una baixesa i una crueltat que és la mateixa amb què no han tingut mai cap escrúpol per traficar amb substàncies ni amb persones. I aquí cal reconèixer –una altra vegada– la superioritat moral de la família Cierco, que sense ser perfecta, va tenir amb els jueus i amb altres fugitius una caritat preciosa. Higini Cierco ha perdut el que ha perdut i no ho recuperarà. L’estratègia d’enfrontar-se al govern andorrà no ha resultat, i potser no era una mala estratègia, però no ha resultat. Però li queda l’honor, li queda el que sap, li queda el que pot explicar dels qui li van fer mal, i jo crec que seria una manera de fer justícia molt més brillant i eficaç, i gràcies a ell Andorra expiaria part de la immensa culpa que acumula.

No fa sentit criticar Espanya. Les normes són per a temps de pau i els Estats tenen clavegueres no només perquè hi corrin les rates i les aigües brutes. Preferim que no es donin les circumstàncies en què s’ha de recórrer als túnels, però ni renunciarem a utilitzar-los si aquest moment arriba ni donarem explicacions ni molt menys recompenses als que ens vam haver d’endur pel davant perquè la vida és difícil i els talls no són mai nets. Parlar d’Operació Catalunya és d’una ingenuïtat que no guarda proporció amb l’edat que ja tots tenim. És com parlar de terrorisme d’Estat pels GAL. De veritat us ho dic, heu de créixer i procurar ser més espavilats la pròxima vegada. Us apreciem, us estimem, ens sap un greu espantós el que us va passar, però heu de deixar de plorar pels vaixells perduts i preguntar-vos què voleu fer amb els anys que us queden per viure. També hauríeu de relacionar-vos amb persones més escollides, però si voleu continuar amb els amiguets de fins ara, tingueu com a mínim un pla d’emergència, perquè els Estats sempre tornen allà on van veure la por, i la sang, i vivim en un món d’incendis constants i imprevisibles.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona