Diumenge va haver-hi dues eleccions, però una -la d’Hongria- va engolir tota l’atenció mediàtica. La derrota del primer ministre hongarès Viktor Orbán (que sumava 20 anys comandant la política del seu país i 16 anys de forma consecutiva) per part d’un jove exmembre de la seva formació va obrir tots els telenotícies i es va endur la primera plana dels diaris.

La derrota d’Orbán ha estat especialment celebrada per la majoria dels països membres de la Unió Europea i, en particular, de la presidenta de la Comissió Ursula von der Leyen. Ha estat així perquè Orbán representava els interessos de Putin i Trump i, per tant, era com un cavall de Troia que maldava dins de les institucions comunitàries. Per això tots els mitjans de comunicació continentals han celebrat la contundent victòria de Peter Magyar, també conservador i exmembre del Fidesz, que ningú sap massa bé qui és ni què farà. En el fons, Magyar és com una espècia d’ou Kinder, ningú sap el que hi ha dintre, però tothom l’ha comprat amb les millors expectatives i un xic d’eufòria.

Però jo no vull pas parlar de les eleccions hongareses, sinó les celebrades el mateix diumenge al Perú per escollir 130 diputats del Congrés, 90 senadors i el president i els vicepresidents de la República. Aquestes eleccions, que han passat força desapercebudes, són crítiques i mereixedores d’una sèrie de televisió. Per què dic això? En gran mesura perquè són unes eleccions organitzades, pels poders de l’estat peruà, amb l’objectiu de generar desgovern. Sí, han llegit bé, al Perú qui ha programat els comicis no vol ni un govern estable ni un legislatiu predictible, sinó un buit de poder que serveixi als grans grups econòmics (lícits i il·lícits), a les forces armades i a les xarxes del narco, poder continuar fent-ne de les seves.

Per als descreguts els diré que el Perú, durant la darrera dècada, ha tingut 9 presidents i un legislatiu atomitzat. Cap dels presidents ha pogut esgotar el seu mandat, ja sigui perquè el legislatiu (amb o sense suport de mobilitzacions al carrer) els ha revocat, o perquè han estat incriminats per delictes. A tot això cal sumar-hi la desintegració del sistema de partits (amb les ideologies corresponents) i la creació de múltiples formacions personalistes sense més contingut que la imatge personal dels seus candidats.

En aquestes eleccions aquest paisatge continuarà, en gran mesura perquè es presenten 35 candidats a la presidència sense cap programa (més enllà d’oferir «mà dura» contra el crim i l’expulsió dels immigrants -tot un clàssic!), i 40 partits polítics que ningú recorda els seus noms. I, a la vegada, les autoritats electorals han decidit que la forma per elegir els escons sigui a partir d’un sistema electoral proporcional (en 27 districtes), amb vot amb doble preferencial opcional, i on els candidats a la presidència es poden, a la vegada, presentar com a primers de la llista del seu partit. Vostès ho han entès? Si és que no, no es preocupin. La intenció és aquesta: que ningú entengui res, que molta gent no voti i que els resultats siguin totalment incoherents, més enllà d’oferir una nova oportunitat (la quarta) a Keiko Fujimori -la filla del dictador Alberto que va en primer lloc amb un pírric 16% del sufragi- que està aliada amb xarxes de poder de dubtosa legalitat o, en defecte d’aquesta, algun altre candidat ultra sense cap experiència de gestió prèvia.

Fruit de tot plegat, el més probable és quan llegeixin aquest article ja sapiguem quin trenca-closques representatiu hi haurà al Congrés i al Senat; mentre que fins al dia 7 de juny continuï la campanya presidencial entre dos candidats d’extrema dreta, perquè a la primera volta cap candidat haurà aconseguit la majoria absoluta dels vots.

A qui beneficia aquest desgovern? La resposta no és pas difícil: a les grans empreses mineres (canadenques, xineses i nord-americanes) que volen extreure metalls sense massa regulacions, als inversors immobiliaris que volen continuar construint sense mesura, als exportadors agropecuaris que empren mà d’obra sense cap dret i, és clar, a les xarxes il·legals que necessiten moure diners i blanquejar-los sense massa control.

Davant d’això, què diu la resta de la població? Depèn. A dir veritat, aquest és un paisatge que recrea la llei de la selva i, segons la posició que un tingui cadascú en la cadena tròfica, estarà més o menys content. Per a uns quants, aquesta festa del diner sense control és una oportunitat per treure’n un bon pessic. Mentre, els perjudicats tenen les de perdre en un marc institucional i representatiu inservible.

Això sí, al Perú tothom desconfia i menysprea als polítics i a la política. Ningú en parla. El que està de moda avui és la gastronomia i els restaurants. Al Perú el somni aspiracional de la classe mitjana és tenir un fill cuiner que surti a la tele.

© Diari de Girona