Hi ha moments en què les lectures i les reflexions no es llegeixen només amb els ulls, sinó que s’habiten amb el cor. Hi ha experiències que no només s’entenen, sinó que desperten per dins. Això és el que passa en moltes processons: quan participo en la dels Dolors de Besalú o quan contemplo la del Divendres Sant a Girona. No són només rituals; són una invitació a aturar-se, a contemplar, a entrar en una profunditat senzilla i autèntica.

Vivim envoltats de soroll. Soroll exterior, però sobretot interior: pensaments, preocupacions, presses, paraules buides. I enmig d’aquest remolí constant, es va perdent el més essencial: la capacitat d’estar, simplement estar. Quan es camina darrere d’un pas o s’observen els penitents avançant lentament, es fa evident que no es tracta d’anar cap a Déu com si fos lluny, sinó d’adonar-se que ja hi som, si s’aprèn a escoltar.

La interioritat no és un luxe ni una pràctica reservada a uns pocs. És una forma profunda d’habitar la fe. Sense aquest retorn a dins, la vida queda a la superfície, sense arrels ni fondària, arrossegada pel que passa. La meditació, tal com es pot viure en aquests dies, no és fer més coses ni buscar experiències extraordinàries. És despullar-se. Fer silenci. Aturar-se sense por. I deixar que la vida —que Déu— es faci present, no perquè vingui de fora, sinó perquè sempre hi ha estat, discretament.

El silenci no és buit. És plenitud. És l’espai on tot ressona amb veritat i on el cor escolta més que el cap. Quan tot calla, comença una comprensió diferent. I la vida adquireix un gust més serè, més net, més veritable.

Dins l’Església hi ha camins diversos. Tradicions com la dels jesuïtes han posat l’accent en la formació i el discerniment, mentre que d’altres, com els agustinians, han destacat la vida compartida. Totes, però, beuen d’una mateixa font: el desig sincer de viure l’Evangeli amb autenticitat.

Potser per això es pot intuir que la vida guanya sentit quan hi ha menys soroll i més presència, menys dispersió i més unitat, menys presses i més consciència. Una vida viscuda des de dins, oberta a Déu i als altres, amb senzillesa. No és fàcil. El silenci fa respecte, perquè posa davant d’un mateix. Però només des d’aquesta quietud pot néixer una vida més autèntica i una manera més veritable d’estimar.

I és aquí on s’obre una intuïció senzilla: Déu és en el silenci. No com una idea, sinó com una presència que, per un instant, es deixa percebre, discreta però real, com una llum suau que no enlluerna, però orienta.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona