No hi ha tragèdia més silenciosa ni més irritant que la del tàper que ha perdut la seva tapa. O pitjor: la de la tapa que, després de remenar tot el calaix, no troba el seu recipient. Allà estem nosaltres, davant del marbre de la cuina, intentant forçar un tancament hermètic amb un plàstic que clarament no li correspon. És una escena ridícula, però en aquest desajust geomètric s’hi amaga una ràbia existencial que va molt més enllà de conservar unes llenties del dia anterior.

Però per què ens molesta tant que un objecte qualsevol no encaixi? Més enllà de la necessitat pràctica i obviant el fet que un paquet de quatre tapers nous no deuen valdre més de dos euros? Ens molesta perquè se’ns desmunta la idea que el món s’aguanta sobre una fantasia d’ordre. És a dir, necessitem que les peces facin clic. Quan som incapaços de trobar la tapa que encaixa, o el mitjó dret, o un filtre per a un cigarro, perdem la noció de control, ens obsessionem amb allò que ens falta, com si solucionant aquella absència, solucionéssim, per art de màgia, tota la resta.

En aquesta recerca de dubtosa importància hi trobem la recerca de la mítica mitja taronja. Però aquí mateix està la trampa, potser ens obsessionem tant a buscar l’altra peça, perquè no som capaços de suportar que no som, ni hem estat mai una unitat tancada. No busquem la mitja taronja perquè estiguem faltats d’alguna peça externa, sinó perquè no podem amb la idea de ser un ésser per naturalesa inacabat. Preferim creure que ens han tallat per la meitat a admetre que hem nascut, senzillament, a trossos.

Plató ens ve a rescatar, en aquest punt d’incomoditat, amb la veu d’Aristòfanes al Banquet. Segons ell, al principi dels temps, els humans érem éssers perfectes i complets. Érem rodons, amb quatre braços, quatre cames i teníem dues cares que miraven cap a direccions oposades. Aquesta era la definició d’un ésser sencer i sort, perquè amb aquest aspecte no hi ha aplicació de cites que serveixi. Érem tan ràpids i autosuficients que ens ho vam creure massa.

En el nostre deliri narcisista, vam intentar desafiar als déus i Zeus, que no estava per històries, ens va tallar per la meitat, com qui talla un ou dur. Des d’aleshores, cada meitat ronda pel món buscant l’altra persona que en un punt va formar part del seu tot, per tal de sentir, per un moment que torna a ser un ésser complet.

Plató no escriu això pretenent alliçonar, sinó donar consol dient que aquella buidor al pit que sents sol, un diumenge a la tarda, és simplement una cicatriu metafísica. Si em pregunten, aquest mite ens serveix de consol per a no lidiar amb la nostra pròpia forma, una explicació amable que ens estalvia el vertigen de mirar cap a dins i veure que potser no hi ha cap cicatriu.

Per culpa de la recerca de la meitat perduda, confonem l’amor amb alguna cosa que ens ha d’arreglar, de solucionar. Dues peces que han d’encaixar geomètricament, mentre que simplement es basa en intentar conviure amb una altra peça asimètrica a la teva, intentant no fer-s’hi mal.

De nou, miro al tàper destapat sobre la taula. Opto finalment per tapar-lo amb una mica de paper de plata, no fa cap clic, però compleix la seva funció. Al cap i a la fi, no és més divertit viure així, entre remeis provisionals i solucions creatives?

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona