Hi ha persones que es desfan per ser les primeres. En el que sigui. Donald Trump es mata (i enfonsa la convivència mundial) per fer que Amèrica sigui la seva America first. Elon Musk vol passar a la història per establir la primera base humana a Mart. I no és que no hi hagi feina per fer aquí, però ell s’ha entestat a ampliar horitzons. Coses d’excèntrics.

En àmbits mundans, també passa. Volem ser la primera dona de qui ell es va enamorar. La que li va fer sentir alguna cosa de debò, la que li va ensenyar l’autèntic sentit de l’amor i la que li va trencar el cor.

Volem ser els primers al gimnàs. Els que acumulem més hores d’entrenament i lluïm músculs definits. Per donar-ne fe, ens pugem la samarreta, tibem els abdominals, ens fem una foto i la compartim. Un, quinze, cent «m’agrada». Portem un recompte exhaustiu de likes perquè volem, un altre cop, ser els primers en això. En agradar en l’àmbit virtual. I, per descomptat, en el físic. Desitgem ser els més guapos de la classe i de l’oficina. Els que tenim un cabell envejable, un cos escultural i pell de porcellana. Valorem l’èxit social. El nombre de festes a què ens conviden, la quantitat d’amics i de cites a les quals assistim.

Aspirem que els nostres fills destaquin en l’àmbit acadèmic. Que treguin les millors notes, que rebin mencions i premis. Diem que ja ens conformem veient-los esforçar-se, però no és veritat. Han de ser els primers perquè, si no, no aconseguiran res en aquesta vida. Els apuntem a gimnàstica perquè volem que siguin Simone Biles i a futbol perquè anhelem tenir el nou Leo Messi a casa. No suportem que s’equivoquin i els cridem des de la graderia. És més, algun pare salta al camp i agredeix altres jugadors perquè els culpabilitza de les derrotes alienes. La meta és marcar com si s’hagués d’acabar el món.

Si som empresaris, no en tenim prou de fer bé la nostra feina, tenir un equip estable i capacitat financera. No. Cal ser insuperable. El més ric, el que té el cotxe i la casa més grans i el vaixell més ràpid. La primera cadena hotelera, el primer supermercat del país, el restaurant més innovador i el descobridor de nous mercats. Som tan inconscients que arribem a competir, fins i tot, per tenir el primer lloc a la fila dels mals i malestars. Avui no em trobo bé perquè em fa mal el cap, diu l’un. Jo pateixo migranyes incapacitants, diu l’altre. Tinc ansietat i em costa respirar, diu l’un. Jo tinc atacs de pànic diaris, diu l’altre. Jo estic malament. Doncs jo pitjor. Tinc un problema gros. Doncs jo dos. Quina necessitat!

Volem viure al país més poderós, amb les fronteres més estables, la renda per càpita més alta, el millor arsenal armamentístic i el que infon més por al seu voltant. I un dia, uns astronautes se’n van a la Lluna i un d’ells, després d’observar la Terra des de la distància, diu que no hi ha divisions de fronteres ni diferències humanes. Que el globus terraqüi és un oasi on podem existir junts i que som una sola cosa flotant a l’espai. Una. Segur que no és la primera, però sí la nostra.

© Diari de Girona