12.06.2024 - 21:40

Jo havia pensat, avui, parlar de la soledat, i aquest és el propòsit primer. Si fos pel títol, ho reconec, no semblaria que l’article hagués d’anar per aquesta banda que dic, però és que els pensaments són com cireres en un cistell, que quan n’agafes una te’n surten tres més i encara una altra que s’hi enganxa després.

Tot plegat (James Joyce i John Huston i una inquietant fàbrica xinesa de robots humanoides que no deu pas ser l’única que hi ha al món), en fi, i encara que d’entrada soni estrany, té sentit i casa amb això de la soledat no volguda, la que ens rovella o ens panseix i ens encarcara l’ànima, aquesta plaga silenciosa que patim i ens desfigura. Perquè els humans som, sobretot, animalons socials. Éssers autoconscients, culturals, espirituals, territorials, fabricants d’eines: no ens reduirem pas a un sol tret en la definició però guardem-nos un sobretot per a “socials”.

Per això ens destarota tant l’aïllament que no volem (els episodis, les temporades, fins i tot les llargues èpoques de soledat escollida són una altra cosa i no compten per a aquest article). I que sempre n’hi ha hagut i que possiblement sempre n’hi haurà, però que sembla ben bé (estudis, estadístiques, petites alarmes que ja comencen a sonar) que va prenent una extensió massa gran, que afecta tant la gent de més edat (l’aïllament dels vells esdevingut símptoma i constatació de mancança col·lectiva) com el jovent, abocat a relacionar-se amb els altres amb pantalla........

© VilaWeb