28.07.2024 - 21:40

“París bé val una missa.” La frase amb què Enric de Navarra va justificar de convertir-se al catolicisme per a esdevenir Enric IV de França, és un clàssic de la hipocresia política. Per cert, la conversió va anunciar-la el 1593 a Suresnes, la ciutat on l’octubre del 1974 el PSOE abjurava el marxisme com a pas previ a la conquesta de Madrid. Enric IV provenia del bàndol calvinista en les guerres de religió que encenien Europa i dividien França. Felipe González venia del marxisme i havia ascendit dins la jerarquia del partit com a creient d’aquesta ideologia. Però a mitjan anys setanta el marxisme ja no era més que l’opi dels intel·lectuals, com havia declarat Raymond Aron vint anys abans, amb què escandalitzà el tot París addicte a aquella droga. Si la conversió d’Enric feia aixecar l’excomunió que pesava sobre ell i posava fi a la guerra de religions amb l’edicte de Nantes, l’abjuració del PSOE posava fi a la guerra freda dins l’estat espanyol, aplanava la sortida de la dictadura i obria de bat a bat la caixa de l’SPD alemany, que d’ençà de la segona meitat dels anys 60 subvencionava el PSOE mitjançant la fundació Friedrich Ebert. Tot quedava lligat i ben lligat.

Un problema de la hipocresia és que és fàcil de detectar-la, però costa molt de censurar-la sense restar-hi atrapat. Vull dir que és fàcilment reversible i l’hipòcrita sempre podrà defensar-se amb un tu quoque. Una raó del rebuig que provoca la hipocresia és que a ningú no li agrada que el prenguin per curt de gambals. Però el menyspreu natural que sentim per la tartuferia es muda ràpidament en paranoia quan entrem en l’àmbit de la política. Especialment la política democràtica, car els dictadors no tenen cap necessitat de dissimular les intencions. Considerats sota el prisma de la competició partidista, tots els polítics semblen tallats amb el mateix patró, perquè tots cedeixen a la temptació de denunciar la duplicitat dels rivals, car és més fàcil d’atacar-los per aquest flanc que no pas vèncer-los amb propostes positives.

La publicitat negativa sempre ha estat central en la lluita política, de vegades amb una estratègia tan perversa com l’afer dels cartells dels Maragall o el ninot de Junqueras, hipocresia de segon grau que posa la cúpula d’ERC al mateix nivell que la del PP en l’operació Catalunya. Aquesta afirmació, però, qualsevol pot regirar-la contra mi, assenyalant l’existència d’un marge ideològic entre l’exposició del fet i la intencionalitat de la tria. I no em podria defensar de manera convincent, perquè en política, encara que........

© VilaWeb