31.12.2023 - 21:40

Actualització: 31.12.2023 - 21:50

D’ençà del segle VI que comptem els anys a partir de l’esdeveniment que els cristians commemoren per Nadal. Per contra, el canvi d’any el celebren totes les cultures, fet que en delata l’atavisme. Els festeigs d’any nou són un vestigi del temps circular de les edats mítiques, el temps en què es renoven les energies i es rejoveneix la vida, com ho fa la natura en acabar-se la hivernada. Per això els xinesos, que celebren l’any nou al febrer, l’anomenen festival de primavera. Les comunitats nahua el celebren a mitjan març, d’acord amb el calendari asteca, i els assiris de l’Irac, Síria i Turquia el primer d’abril. Els occidentals el celebrem el primer de gener, el mes de Janus, déu de les entrades, els llindars i les transicions, que mira en direccions oposades: el déu de l’ambivalència. Potser és perquè mirem al futur identificats amb el passat, que els propòsits de l’any nou ens duren tan poc. Formulats amb escepticisme, ja d’antuvi són condemnats al fracàs.

Com tantes coses llegades per l’imperi romà, el nostre any nou canalitza la tensió dinàmica entre la mitologia pagana i el cristianisme. Del paganisme heretà la idea del retorn al temps pristí dels orígens, i del cristianisme el temps lineal, cada vegada més allunyat del començament i més a prop de la fi del temps, d’aquell destí que Hegel anomena el final de la història i que el seu deixeble díscol, Karl Marx, profetitzà en la dissolució de l’estat dins una societat sense classes. Marx transformà l’Apocalipsi hebreo-cristià en escatologia política, anunciant la destrucció de la Babilònia burgesa i la gloriosa vinguda del proletariat transfigurat en dictador. De fet, la revolució, com ho declara el nom, inclou un component mític en la referència al moviment anular dels planetes.

La visió messiànica de la revolució, fixada en lleis tan ineluctables com el desplaçament dels planetes, pren en el nostre any nou una qualitat utòpica........

© VilaWeb