31.03.2024 - 21:40

S’ha dit que els carrers de l’Eixample de Barcelona són una representació espacial de la història de Catalunya, un theatrum memoriae per al vianant. Sobre la uniformitat de la quadrícula, la generació catalanista sorgida de la Renaixença volgué condensar-hi la història de la Corona d’Aragó i els països que la componien. Circulant pels carrers de Mallorca, de València, de Sardenya, de Nàpols, de Sicília, d’Aragó, per la Gran Via de les Corts Catalanes, etc., hom reactiva la història en la quotidianitat. Però el nomenclàtor no sols té valor mnemònic sinó també honorífic. Si bé rememora esdeveniments (plaça de la Revolució de Setembre de 1868, carrer dels Castillejos, plaça de Tetuan), també celebra individualitats i persones jurídiques: Balmes, Muntaner, Aribau, Villarroel, Consell de Cent. I puix que rememorar és monumentalitzar (del llatí monere, ‘advertir, recordar’), la memòria històrica materialitzada en l’espai urbà oscil·la amb les batzegades polítiques. Durant la guerra civil els anarquistes de la FAI van enderrocar l’estàtua eqüestre del general Prim a la Ciutadella. Per la seva part, els franquistes van retirar la de Rafael Casanova. I els consistoris de la democràcia, en virtut d’una “llei de la memòria històrica”, han retirat monuments i símbols de la dictadura, fins i tot les plaques dels edificis de protecció oficial d’aquella època. No perquè ningú (tret dels seus beneficiaris immediats) pretengui oblidar-la, sinó per assuaujar la nafra de la humiliació i espolsar-se l’angoixant permanència dels seus efectes. Ara bé, si aquest posar i treure referents a l’espai urbà fos exclusivament un estira-i-arronsa entre botxins i víctimes, no s’explicaria la conservació de personatges dubtosos al nomenclàtor; per exemple, Baldomero Espartero, el duc de la Victòria, titular d’un carrer cèntric ara escurçat a carrer del Duc, en què haurien pogut caure algunes de les bombes que el general isabelí obsequià a la ciutat l’any 1842.

De la contradicció entre........

© VilaWeb