Causes populars i causes perdudes
02.06.2024 - 21:40
Actualització: 02.06.2024 - 21:52
La popularitat d’una causa no és la millor raó per a defensar-la. L’home, deia Aristòtil, és un ésser mimètic; el domina l’instint del ramat. N’hi ha que quan senten udolar també s’hi posen i algú que no s’atreveix a llançar la primera pedra les llança a grapats en veure uns altres que ho fan. A Les confessions Sant Agustí diu que les malvestats es fan en grup. Sempre hi ha hagut llops solitaris, però en moral el denominador comú sol ser inferior al numerador dels ens fraccionats. Sovint fem el mal per vanitat, per no semblar menys que els altres, per sentir l’escalf de la colla. Confonem la veritat amb la doxa i la democràcia amb l’hegemonia.
A final del segle passat els partits estatals es proclamaven demòcrates en oposició als nacionalismes. Ara ho fan amb l’independentisme, no pas per mirament teòric sinó per una estratègia combativa que els ha duts a corrompre la democràcia i podrir l’estat de dret. Doncs bé, hi ha aquesta mateixa frivolitat teòrica i mala fe pràctica quan l’esquerra posa la frontera de la democràcia al punt on comença la incompatibilitat de les idees. Que les idees antagòniques tinguin curs a les institucions ho troba tan escandalós com la dreta. Uns i altres defineixen la incompatibilitat extrema com a extrems.
Però el fet és que l’extrema dreta i l’extrema esquerra ocupen posicions polars en un mateix sistema, que sense els extrems ni pot situar el centre ni complir la condició democràtica del pluralisme. Un sistema que malda........
© VilaWeb
visit website