18.02.2024 - 21:40

En un passatge de La nacionalitat catalana, Enric Prat de la Riba defineix el poble com una mena d’ambient moral que dóna forma a la matèria humana i la treballa del bressol a la tomba. És aquest ambient i no pas l’origen, raça, o herència que conforma la identitat nacional de les persones. L’emmotllament per pressió ambiental pot observar-se a totes les societats i col·lectius. Abans, dels individus que no responien a la pressió grupal en deien inadaptats. Sempre n’hi ha hagut però acostumen a ser minoria.

Així com l’espanyolització ha avançat mitjançant la coacció i l’ús de la força, el catalanisme ha confiat en l’acció pausada del temps. Davant del repte migratori, Jordi Pujol afirma, com ja feia als anys vuitanta, que s’ha de posar l’ascensor social a disposició dels immigrats. Pujol és devot de la doctrina pratiana de l’assimilació amable: “Poseu sota l’acció de l’esperit nacional gent estranya, gent d’altres nacions i races, i veureu com suaument, de mica en mica, va revestint-la de lleugeres però seguides capes de vernís nacional: va modificant-ne les maneres, els instints, les afeccions, infon idees noves al seu enteniment i fins arriba a tòrcer poc o molt els seus sentiments. I si, en lloc d’homes fets, li dueu nois eixint de néixer, l’assimilació serà radical i perfecta.”

I certament, l’assimilació de nouvinguts a les cultures fortes és un fet remarcable. A Catalunya mateix els immigrants de la primera meitat del segle XX s’integraren pràcticament del tot i en la segona meitat del segle els seus fills esdevingueren contribuents nets a la catalanitat. Però seria precipitat prendre per llei universal un procés històricament condicionat per factors que ja no hi són o no en la proporció necessària. A principi del segle XX........

© VilaWeb