07.01.2024 - 21:40

Actualització: 07.01.2024 - 22:36

Diuen que rectificar és de savis. La dita té aspecte de veritat, però és tan paradoxal com quan Epimènides assegura que tots els cretencs són mentiders. Quan hom rectifica és perquè abans s’ha equivocat, i la frase ve a dir que la saviesa consisteix a equivocar-se. La qual cosa, per més absurda que pugui semblar, comprèn una veritat, com passa sovint amb les paradoxes. Un amic, el filòsof Costica Bradatan, és autor d’un llibre titulat In Praise of Failure, ‘En llaor del fracàs’, o potser millor, més en la tradició humanista, ‘Encomi del fracàs’. Molt abans d’ell, el poeta romàntic i gravador William Blake va escriure als Proverbis de l’Infern: “El camí de l’excés duu al palau de la saviesa.” Blake volia dir que per a atènyer la temprança cal haver-se extralimitat, car no sabem el límit si abans no l’hem transgredit. Dit d’una altra manera: per a poder rectificar primer s’ha d’esbarrar.

D’acord, doncs, que ficar-se de peus a la galleda és el primer pas per a posar seny, però afegint que per a esdevenir savi no n’hi ha prou de rectificar; hom no es converteix en Sòcrates per més alt que proclami que no sap res de res. Rectificar té mèrit quan s’hi perd alguna cosa, per exemple la cara en el sentit anglosaxó de “to lose face”, que en català correspon a quedar malament, a fer un mal paper. En canvi, no en té, de mèrit, quan l’error és d’aquells que en diuen negligibles, és a dir, indiferents. Tanmateix, si en aquests casos rectificar no té valor ètic, pot tenir-ne d’estètic, ço és, fer diferència en la percepció.

El cas és que avui em trobo obligat a rectificar un........

© VilaWeb