09.10.2024 - 19:40

Actualització: 09.10.2024 - 19:42

Fa unes setmanes, quan vaig escriure l’article sobre el cas de les violacions a Gisèle Pelicot, gent del meu entorn em va plantejar una qüestió que va generar debat. (Gràcies sempre a tothom qui em porta la contrària amb arguments sòlids i a tothom qui està en desacord amb mi i, amb diàleg i educació, m’endinsa pels viaranys de la reflexió.) Quan parlava del marit de la Gisèle i de la resta de violadors, vaig anomenar-los, deliberadament, monstres. I, precisament, van ser alguns homes els qui em van comentar que allò era el que més els havia sobtat de l’article, el que menys els havia agradat, perquè no són monstres, són homes “normals i corrents” i anomenar-los monstres no ajuda a generar la imatge real de la situació: qualsevol home, sense que hagi de ser necessàriament un depravat, un psicòpata o un tarat mental, pot ser violador. Tenen raó, evidentment, i no perquè sí o perquè ho digui el feminisme, ho diuen les dades. El mateix cas de la Gisèle n’és un exemple. Els seus violadors són periodistes, bombers, repartidors, pares de famílies convencionals (fet que també comentava a l’article); en cap cas es tracta de ser dels baixos fons amb unes vides tortuoses que els han portat, injustificablement, a violar.

Si avui us parlo d’aquest fet, si esmeno el meu propi article, amb més voluntat de fer una crida a la reflexió col·lectiva que no pas amb l’interès de defensar-me o de tenir raó, és perquè a França ha sortit a la llum un nou cas de múltiples violacions. Un altre “cas aïllat” per a la col·lecció de casos aïllats dels........

© VilaWeb